Blog

La veu aspra de Petruixévskaia

Xènia Dyakonova

15 April 2015

Pròleg de Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre. Històries d’amor, de Liudmila Petruixévskaia, Edicions del Periscopi, 2015. Petruixevskáia, considerada l’autora més destacada de la literatura russa actual, ens visita el proper 22 d’abril.

Portada _petruixevskaia periscopi[Publicat per cortesia d’Edicions del Periscopi i Xènia Dyakonova]

Avui dia, la incansable i prolífica Liudmila Petruixévskaia (Moscou, 1938), autora d’uns quaranta llibres de relats, obres teatrals, contes infantils, poemes i memòries, és reconeguda com una de les millors escriptores vives, tant a Rússia com arreu del món. A més, des del 2007, Petruixévskaia, llicenciada en arts dramàtiques, actua en diferents teatres del seu país com a protagonista d’un espectacle que anomena «el meu cabaret»: acompanyada per un grup de músics joves, plena de picardia i cofada amb dos barrets extravagants, l’un damunt de l’altre, canta cançons russes, angleses, franceses, italianes, alemanyes, en la llengua original i en les seves pròpies traduccions libèrrimes. No li falta mai públic, perquè sempre hi ha gent ansiosa de veure una llegenda viva de la literatura, que d’adolescent volia ser com Edith Piaf i, ara, finalment, sembla haver complert el seu somni.
Temps enrere, però, quan va intentar publicar els seus primers relats a la Unió Soviètica dels anys setanta, els editors no només la rebutjaven, sinó que, a més a més, li deien que escrivia «com algú que toca el piano sense saber-ne i es delecta en una combinació aleatòria de sons». El fet és que Petruixévskaia, amb la perspicàcia dels grans escriptors, extreu de la realitat que l’envolta un llenguatge nou, i és aquest llenguatge que va més enllà de la convenció el que irritava tant els adeptes de la prosa «correcta» i «políticament adequada». Els personatges centrals dels seus contes acostumen a ser dones esquerpes, fràgils, pobres fins a la misèria, desemparades i mancades d’amor; són mares solteres o divorciades amb fills problemàtics, supervivents tímides de famílies desestructurades, amants abandonades i sumides en la desesperació. El seu caràcter, o la seva mala sort, o potser la combinació de totes dues coses, fa que se sentin soles al món i desencaixades, enmig d’una pugna heroica per trobar un habitatge digne i algú que els faci costat. El rerefons permanent d’aquestes històries són les sòrdides condicions de vida a la Unió Soviètica en estat de putrefacció i tots els conflictes que això implicava. Petruixévskaia, com a bona hereva de Dostoievski, indaga tan a fons en aquests conflictes, troba uns matisos tan imprevisibles a la part fosca del cor humà que, per parlar-ne, necessita un llenguatge diferent, de vegades deliberadament confús, d’altres, sec i abrupte —com si aquesta sequedat volgués contrastar amb el contingut tràgic d’una vida narrada—. Sigui com sigui, és precisament aquest estil col•loquial, impulsiu, sincopat i alhora estranyament eufònic, i un to despietadament naturalista, el que exerceix una fascinació especial sobre el lector, colpit per una barreja de repulsió, atracció i llàstima que li susciten els personatges.
Potser els millors relats de Petruixévskaia siguin els protagonitzats per aquelles dones que no només s’esforcen per sobreviure, sinó que lluiten, de manera ingènua o maldestra, per arrencar-li a la vida un bocí de felicitat. A Pare i mare, un dels contes més esborronadors d’aquest recull, n’hi ha dues de molt diferents. D’una banda, la mare desequilibrada, que vol retenir un marit cada cop més esmunyedís i el persegueix allà on vagi amb el nen més petit a coll, abocada a la indigència i presa d’unes fantasies perverses. De l’altra, la filla gran, l’alegre i delicada Tània, que només podrà ser feliç si aconsegueix sortir de l’ambient infernal de la família. Al primer paràgraf, el narrador planteja el dubte de si la Tània en serà capaç i, quan sembla que aquesta hagi de ser la protagonista, fa un gir magistral per explicar, amb un luxe macabre de detalls, el deliri de la mare, que acaba acaparant gairebé tota l’acció del relat. La Tània reapareix a l’últim paràgraf, i el resum vertiginosament ràpid de la seva vida només cobra sentit en funció dels antecedents que coneixem. Sense cap mena de dubte, cal ser algú com Petruixévskaia per desviar amb aquesta facilitat les expectatives del lector, i també per saber demostrar-li, amb la mateixa naturalitat, que era necessari per arribar al cor de la història.
Tot i que la seva obra va tenir una gran difusió clandestina, Liudmila Petruixévskaia només va aconseguir publicar oficialment després de la perestroika, i a partir d’aquell moment, que coincideix amb la seva consagració, no ha parat de concedir entrevistes i participar en diverses trobades literàries, dins i fora de Rússia. En una xerrada de l’any 1998 va formular així la seva idea de l’escriptura: «El que ha de fer un autor no és tendir a comunicar uns sentiments, sinó sentir que el posseeixen, sentir el desig de desfer-se’n, escriure i alliberar-se’n. Aleshores, potser les idees i els sentiments se sedimentaran en el text, i tornaran a sorgir quan uns altres ulls comprensius s’aferrin a les mateixes línies». La lectura dels seus contes confirma que val la pena aferrar-s’hi, encara que una realitat tan fosca, descrita amb tanta claredat, pugui fer mal a una mirada incauta.

Etiquetes