L’art de dialogar

La literatura d’alguns autors estarà per sempre lligada a un personatge. La de Juan Marsé està unida al Pijoaparte, l’entranyable nano del Guinardó que s’enamora d’una nena de casa bona que es diu Teresa. Tota l’obra de Marsé està impregnada de l’esperit d’aquest personatge, de les seves lluites, la seva ràbia per les injustícies i el seu dia a dia en aquest barri de Barcelona, que és zona alta perquè està situat dalt d’una muntanya, però que no té res a veure amb la zona en què viuen els personatges com la Teresa. I el mateix Marsé, com un nen més –encara que no qualsevol– del Guinardó, és ara el protagonista de la novel·la. Mientras llega la felicidad és la biografia de Marsé escrita por Josep Maria Cuenca, que s’ha fet realitat després de sis anys d’investigació i gràcies al suport de Jorge Herralde. Tots tres, Marsé, Cuenca i Herralde, inauguraran Kosmopolis el 18 de març.

Del Guinardó viatjarem fins a l’Àfrica de la mà d’una escriptora i un periodista: Taiye Selasi i Xavier Aldekoa. L’obra de Selasi s’interroga sobre la identitat a partir de la seva pròpia biografia: nascuda a Londres però educada als Estats Units, i amb arrels ghaneses i nigerianes, l’escriptora –considerada per la revista Granta una de les noves veus de la literatura nord-americana– es defineix com a «afropolita»: una ciutadana africana cosmopolita. Al seu costat, Xavier Aldekoa, corresponsal de La Vanguardia a Sud-àfrica, parlarà de les Àfriques que ell coneix i que recorre en les seves cròniques: de Benín a Zimbabwe, Swazilàndia, Togo i Nigèria, entre altres llocs.

Impostures i històries familiars

En la seva última novel·la, El impostor, Javier Cercas es planteja per què va escriure aquesta història i què significava explicar-la: «Em vaig dir que potser només un impostor podia explicar la història d’un altre impostor i que, si jo era un impostor de debò, potser ningú no podia explicar millor que jo la història de l’[Enric] Marco.» L’escriptor, és un falsari pel fet d’escriure sobre les vides d’altres? Què és ficció i què és realitat en una novel·la? El mateix Javier Cercas ho discutirà amb Mathias Enard, un autor que també va tractar el tema de la impostura en la seva obra Zona, que ha rebut diversos premis literaris a França.

Paolo Giordano i Llucia Ramis, en canvi, escriuen sobre una cosa més pròxima. En el seu diàleg sobre Microcosmos familiars parlaran de la literatura del que és íntim, de com fer de les coses petites grans històries. És d’això que tracta l’últim llibre de l’italià, Il nero e l’argento, un relat sobre una família jove que veu com s’ensorra el seu món, i també anava d’això Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes: la història d’una dona d’uns trenta anys que torna a casa dels pares i es planteja què és la seva vida i com és la relació amb la seva família.

La relació de William T. Vollmann amb la literatura va més enllà de la simple escriptura. El 1982 se’n va anar a l’Afganistan i va estar en primera línia de combat fins que la disenteria el va apartar del front. Aquesta experiència, reflectida a An Afghanistan Picture Show, or, How I Saved the World, va ser la primera d’un seguit d’aventures extremes a partir de les quals desenvolupa les seves històries, basades en temes com la violència, la vida al marge de la societat i la pobresa. Dialogarà sobre la literatura al límit i els límits de la literatura amb Juan Francisco Ferré, guanyador del premi Herralde 2012 per Karnaval, una novel·la que també parla d’excessos, de pecats i dels mals de la societat.

Lletres barrejades i ostentacions novel·lístiques

Si Vollmann és un autor radical, Robert Coover és un autor heterodox. Creador de l’Electronic Literature Organization, la seva literatura es defineix amb dos adjectius: hipertextual i experimental. Autor d’obres d’índole molt diversa, ha guanyat molts premis per la seva escriptura transgressora i el seu ús del llenguatge. Per aquest motiu s’emparella amb Màrius Serra, alquimista de les paraules, mag de les lletres i creador de jocs lingüístics.

Les arts visuals, la filosofia i el compromís polític són les referències amb què juga Rachel Kushner, una de les noves veus de la narrativa nord-americana. Los lanzallamas, la novel·la que la va fer destacar, és, en paraules d’Eduardo Lago, «una ostentació novel·lística» que barreja la història amb l’art. Lago coneix bé Kushner, com coneix la literatura nord-americana després de més de tres dècades de viure a Nova York i entrevistar els millors autors del nostre temps. Kushner i Lago parlaran a Kosmopolis de la velocitat de la ficció.