Blog

Llibres i llocs per a un estiu literari

Kosmopolis

23 juliol 2019

Ciutats eternes, el centre del món, un llac misteriós, el Planeta Vermell, el País de les Meravelles o el lloc disponible que sigui més a prop… Quin llibre t’enduries si haguessis de triar? Aquest és el joc que vam proposar a l’equip CCCB. I aquests són els resultats, els suggeriments per a un estiu literari. Llarga vida a les neurones lectores!

Quin llibre m’enduria a…

Roma

Cambiar de idea, d’Aixa de la Cruz (Caballo de Troya, 2019), és un llibre sincer que busca un lloc còmode en la incomoditat. Des d’allà, i amb trenta anys, l’autora es mira la seva vida i revisa, amb ironia i autocrítica, tot allò que el seu cos i els seus ulls han vist, suportat i automatitzat. El llibre és un relat d’autoficció, travessat pel feminisme i el masclisme, en què les experiències a ciutats com Mèxic DF, Granada i Bilbao funcionen com a detonadors d’un nou estadi vital. El recomano perquè el sacseig després de llegir-lo dona sentit al seu títol. Me l’enduria a Roma perquè el caos de la ciutat lliga amb diversos estadis del llibre.

Cristina Fort, assessora de xarxes socials

Mart

Si d’aquí uns anys ens retrobem passejant per un dels assentaments del Planeta Vermell, sens dubte m’hi trobareu llegint Conversazione in Sicilia (Conversa a Sicília, Edicions 62, 1990), d’Elio Vittorini. Sempre he pensat que el viatge –i més a llocs insospitats– és sobretot un camí interior. A la Itàlia del 1940, el protagonista de la novel·la, Silvestro, marxa de Milà per anar a trobar-se amb la seva mare a Sicília. El viatge que ens presenta Vittorini està farcit de trobades amb personatges onírics –«Il mondo è grande ed è bello, ma è molto offeso», diu un d’ells– i es converteix en una al·legoria no només per desxifrar el retorn als orígens, sinó també per retratar la Itàlia del moment tot esquivant la censura mussoliniana. En definitiva, un llibre entre el somni i la història, la ruïna i la modernitat, l’avançar per tornar, i la Terra i Mart.

Raquel Morcillo, coordinadora del III Premi Internacional a la Innovació Cultural

Seül

A Seül m’hi enduria la darrera adquisició que he fet a la Laie: Dinero, del sevillà Miguel Brieva (Literatura Random House, 2008). Es tracta d’un recull de les cinc publicacions de la revista del mateix nom; tot i que la darrera va sortir el 2005, són molt actuals! Trobo que és un volum idoni per a unes vacancetes en un destí frenètic: lectures ràpides i contundents. I per què no a Seül, una ciutat que batega al ritme del progrés, on l’homenatge al poder econòmic es practica amb alegria, i que encaixa perfectament amb el leitmotiv d’aquesta lectura: «Vengui’s l’ànima al capital».

Marina Doña, atenció al públic

El País de les Meravelles

Que difícil trobar la correspondència entre un lloc i un llibre! A més, què fer amb tants llibres i tant de lloc? De fet, Qué hacer, de Katchadjian (Bajo la Luna, 2013), seria útil pel que té d’arbitrari, però, ai, fins al setembre no res. Un altre intent: ¿LTI. La lengua del Tercer Reich, de Victor Klemperer (Minúscula, 2001), per discutir amb Humpty Dumpty? ¿Carl Van Vechten i la seva història cultural del gat per entendre el gat de Cheshire (El tigre en casa, Sigilo, 2018)? ¿Celebrem el no-aniversari amb Para volverse loco, d’A. K. Benjamin (Turner, 2019), a mà? ¿Això faria intel·ligible el País de les Meravelles? Es tracta d’això? Vist així: Diez novelas, de César Aira (Literatura Random House, 2019), per copsar que la literatura continua lligada a l’assalt del sentit, així com l’imaginari té alguna cosa de versemblança fèrria.

Carlos Acevedo, llibreter a Laie CCCB

Times Square

El fruto prohibido, de Liv Strömquist (Reservoir Books, 2018), és un còmic sobre la vulva i la sexualitat femenina. Strömquist elabora un assaig en clau d’humor en què analitza com la cultura occidental, des de la religió i la ciència, ha exercit poder sobre el cos de la dona. L’humor n’impregna totes les pàgines, cosa que no impedeix que l’autora recorri a arguments que se sostenen en bibliografia especialitzada i que apareixen com a notes a peu de pàgina.

El portaria a Times Square i voldria que aparegués en una d’aquelles pantalles gegantines perquè el seu contingut arribés a tantes persones com fos possible. Perquè precisament aquest és l’objectiu del llibre, visibilitzar una cosa que, tot i que la tenim davant dels ulls, s’ha mantingut oculta al llarg de centenars d’anys.

Susana García, unitat de registre i conservació

Blanes

M’hi emportaria Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà (Anagrama, 2019). El llegiria tot prenent una cervesa als Terrassans o al Rafel, o asseguda en una de les poques roques que queden a la Punta de Santa Anna, llocs que per a mi són importants per molts motius. Perquè Canto jo… també ha estat important per a mi: me l’enduria a qualsevol lloc, perquè és d’aquells llibres que fan companyia i que t’agrada portar-los a la bossa quan (sembla que) ja els has acabat. Està escrit amb alegria d’escriure i es llegeix amb alegria de llegir, i em va fer plorar sense pena. En aquest llibre tot està viu. És exuberant i senzill, com un pop-up. Jo diria que porta l’alè de Bolaño i que ressona com la veu de Maria Arnal. Però us diré que el llegiu perquè és preciós.

Eva Alonso, CCCB Lab

Samarcanda

Sens dubte m’enduria l’obra The Silk Roads: A New History of the World, de Peter Frankopan (El corazón del mundo: una nueva historia universal, Crítica, 2018). Aquest llibre és una aproximació a la història diferent de la que estem acostumats. Lluny de l’eurocentrisme que traspuen els relats produïts a Europa, ens dona una visió molt més global i interdependent del que va passar a Orient i Occident al llarg de la història. El lloc perfecte per llegir-lo seria un pati interior de la madrassa Xir-Dor, a la meravellosa ciutat de Samarcanda. Un lloc mític que, simplement amb el nom, ens transporta a un Orient exòtic i misteriós, que ens fa somiar amb Les mil i una nits i amb els perfums que ens embolcallen als seus mercats d’espècies.

Matty Betoret, atenció al públic

Las Vegas

La trilogia de Rachel Cusk (A contraluz, Tránsito i Prestigio, Libros del Asteroide, 2016 i 2017) i L’ordre du jour, d’Éric Vuillard (L’ordre del dia, Edicions 62, 2018),  són els llibres que he ficat a la maleta gran, la que facturo. Crec que la precisió, la sensatesa i l’originalitat d’aquests llibres em reconfortarà mentre sigui a Las Vegas.

Herido leve, d’Eloy Tizón (Páginas de Espuma, 2019), és, en canvi, el llibre que porto a la bossa de mà. Serà el meu refugi a la ciutat dels diners, diners i diners, ja que (gairebé) tota la literatura és a les seves pàgines: d’Onetti a Beckett; de Woolf a Brontë i Mishima. A una ciutat on l’instant és el que compta, em sembla bona idea dur-hi aquest llibre de memòries (lectores) o records. Records de l’autor, és clar; però també els que m’assalten a mi: «Per què vaig abandonar aquell llibre de Lispector?», «Encara adoro Sciascia i Dinesen!», etc.

Dit tot això: admeto que potser exagero una mica amb les meves prevencions, ja que en una ciutat on se celebra The Believer Festival segur que hi trobo un espai on no em senti fora de lloc.

Susana Fernández, responsable de publicitat

El llac Leman

Agota Kristof és coneguda per ser l’autora de la novel·la Claus i Lucas (Amsterdam, 2019). Si no l’heu llegit, ja podeu córrer cap a la biblioteca o la llibreria que tingueu més a mà i submergir-vos en la seva lectura. És una obra imprescindible de la literatura universal. A més, n’acaba de sortir la traducció al català, feta per Sergi Pàmies.

Però jo us vull recomanar una altra obra de Kristof: L’analfabeta (Laertes, 2005). És un relat breu autobiogràfic que s’inicia en la infantesa de l’escriptora i amb la seva relació amb els llibres i la literatura, i acaba a la ciutat suïssa de Lausana, a la riba del llac Leman, on es va exiliar durant la Segona Guerra Mundial amb la seva filla acabada de néixer. A Suïssa, Kristof hi va haver de recomençar la seva vida i aprendre una nova llengua, el francès. D’aquí el títol, i del llibre no us en vull avançar res més. Si un dia torno al llac Leman, m’hi enduré L’analfabeta d’Agota Kristof. Quin contrast entre la meravella del paisatge i la cruesa del relat! La bona literatura és plena de paradoxes.

Mònica Muñoz, cap de premsa i xarxes socials

L’Atlàntida

La meva recomanació és Mi vida en Atlántida, de Walter Moers (Maeva, 2004), la tercera i darrera entrega de la saga Las 13 vidas y media del Capitán Osoazul, ambientada a Zamonia. Des d’una Atlàntida que recorda un Nova York mític i ple de criatures rocambolesques, seguim les curioses aventures d’aquest «Os Blau» fins al seu final –condicionadament, ja que només ens fa partícips de la seva mitja darrera vida– feliç. I voldria fer un avís: tot i que s’hagi etiquetat com a “lectura juvenil”, que aquesta denominació no us enganyi. Moers és un autor altament imaginatiu i crític, ple de referències d’alta cultura –i de baixa, si s’escau: els acudits dolents també hi són ben presents-, traduït meravellosament per Miguel Sáenz i editat molt bellament i amb diverses il·lustracions de l’autor.

Marta Duran, becària al CCCB Lab

Etiquetes