Blog

Música i literatura per transcendir les fronteres d’Europa

Eva Rexach (Equip K)

10 de febrer 2015

La Unió Europea té 24 idiomes oficials. Si hi afegim els dialectes, les llengües regionals, el llatí, l’esperanto i les pròpies de comunitats de determinades ètnies, com el romaní, el nombre augmenta considerablement. Europa, doncs, és una i moltes: la seva enorme riquesa cultural és deguda en gran part a aquesta barreja de llengües, de tradicions orals i escrites, però també de músiques, que és potser l’idioma més universal de tots. Les activitats de Traduir Europa reflecteixen aquesta realitat.

Vinicio Capossela tradueix Europa mitjançant la música. En concret, del rebétiko, un gènere que exemplifica molt bé la història mateixa del continent, una història de migracions, de pobles que es fusionen, de llengües que es transformen i paraules que es comparteixen.

Rembetes Karaiskaki

Rebetes amb buzukis a El Pireu, 1933.

El rebétiko té els seus orígens a la costa meridional de l’Àsia Menor, en territoris fronterers entre Orient i Occident, en ports com el de Tessalònica, a Grècia, i Esmirna, a Turquia. Les lletres s’inspiren en els baixos fons, en el desamor i la malenconia. El rebétiko és com el tango, però amb buzuki en comptes de bandoneó, i no es canta en lunfardo, sinó en un idioma que és una barreja de turc, grec i àrab i que es pot remuntar ni més ni menys que al koiné que parlava Alexandre el Gran.

Mariners, comerciants i poble comú parlaven rebétiko. I cantaven a una vida dura i de lluita. «És una música individualista per a rebels sense revolució», diu Capossela, tot i que això no és del tot veritat: sí que hi va haver una revolució, la del 1922, que Grècia va perdre contra Turquia. La música i el rebétiko van ser de les poques coses que es van poder endur.

Vinicio Capossela va viatjar a la Grècia de la crisi. Va recórrer pobles i va parlar amb la gent. Es va amarar de les seves històries, de les seves cançons i de la seva cultura. I de la seva experiència en va sortir un disc, Rebetiko Gymnastas, que serveix de banda sonora per a Tefteri, el llibre de viatge que acaba d’editar Minúscula. Tefteri: una paraula que, en grec, serveix per descriure els quaderns de comptes dels petits negocis. I que en mans de Capossela es converteix en El libro de las cuentas pendientes.

Capossela va néixer a Hannover, però la seva família és italiana. Valeria Bergalli, editora de Minúscula, va néixer a Buenos Aires de pare argentí i mare italiana, però va passar l’adolescència a Berlín. Tots dos seran a Kosmopolis 2015 per parlar del llenguatge emocional i musical de les tavernes d’Atenes, Tessalònica i Creta. Per parlar d’Europa i de com explicar-la mitjançant melodies i paraules.

Beirut-Split-Berlín

Hoda Barakat és de Beirut, però ha viscut la major part de la seva vida a París. I Alida Bremer és de Split, però la seva professió la manté molt vinculada a Alemanya. Aquestes dues escriptores també parlaran d’Europa; en aquest cas, a través d’altres històries perdudes: les dels autors les obres dels quals ens són desconegudes o han estat poc traduïdes. Parlaran de la llista Finnegan.

Societat Europea d'Autors

Logotip de la Societat Europea d’Autors

La llista Finnegan és, en realitat, un projecte de la Societat Europea d’Autors que sintetitza una cita d’Umberto Eco, la veritable llengua d’Europa és la traducció, perquè consisteix a elaborar una llista d’obres literàries, oblidades o no prou traduïdes, a partir de les recomanacions d’un jurat d’escriptors europeus que canvia cada any. Bremer forma part del jurat del 2015, i Barakat ho va fer el 2012. Jordi Puntí, un dels escriptors catalans més traduïts i membre del jurat d’enguany, també participarà en el debat.

Des del 2013, la llista uneix esforços amb el projecte Schwob, que té com a objectiu donar a conèixer clàssics moderns de literatures en llengües minoritàries. De Schwob en vam parlar el juny del 2014 en una taula rodona que tenia per títol, precisament, Clàssics desconeguts, en la qual vam comptar amb Minúscula i altres editorials independents europees. Schwob, ja ho heu endevinat, és un homenatge a Marcel Schwob, creador d’aquelles Vides imaginàries que narraven les extraordinàries (i fictícies) vides d’Eròstrat, Lucreci i Paolo Ucello, entre d’altres. Schwob, per cert, també era poliglot i parlava sànscrit.

Però érem a Alemanya, al lloc on conflueixen Capossela, Bergalli i Bremer. I l’alemany és la llengua que han triat Marjana Gaponenko (Odessa) i Abbas Khider (Bagdad). Tots dos han guanyat el premi Adelbert von Chamisso, un guardó que des del 1985 atorga la fundació Robert Bosch per promoure l’obra d’autors d’origen estranger que escriuen en llengua germànica. Tampoc Chamisso, per cert, parlava una sola llengua: d’origen francès, la seva família va haver de fugir amb l’esclat de la Revolució. I sabeu on? A Alemanya.

Marjana Gaponenko i Abbas Khider participaran també a Kosmopolis 2015, en una taula rodona organitzada pel Goethe Institut sobre l’experiència d’escriure en l’idioma del seu país d’acollida. Ucraïna és a més de 1.700 quilòmetres d’Alemanya; l’Iraq, a més de 4.400, i Espanya, a uns no gens menyspreables 2.300 quilòmetres: distàncies molt llargues que, no obstant això, aquests tres escriptors han escurçat mitjançant un nexe comú: l’alemany.

Per cert: el 1983, Costas Ferris va dirigir una pel·lícula anomenada Rembétiko, que va tenir un enorme èxit i va posar de moda aquesta música durant un breu període de temps. Aquell mateix any va guanyar un premi: l’Ós d’Or. I sabeu qui concedeix aquest premi? El Festival de Cinema de Berlín.

Etiquetes