Escriure després de Sebald

[Traduït per Bernat Pujadas Uriach] 

De tant en tant sorgeix un artista amb una obra que exerceix una força gravitacional tan gran que d’altres que treballen d’una manera semblant, o simplement percebuda com a semblant, són arrossegats dins de l’òrbita d’aquesta figura singular i poderosa. W.G. Sebald és un d’aquests autors. Fins i tot abans de la seva mort l’any 2001, altres escriptors ja pouaven al seu ampli repertori d’idiosincràcies literàries i les transformaven en els respectius estils propis. De cop i volta, però, uns quants escriptors més –alguns dels quals no havien llegit mai Sebald– van començar a ser etiquetats de “sebaldians” per part de crítics, editors i lectors d’arreu del món. Són molts els trets que contribueixen a l’estil únic de prosa de ficció de Sebald: la inclusió de fotografies, frases tossudament antiquades que s’allarguen durant pàgines, un narrador que s’assembla molt a l’escriptor tant pel que fa a la biografia com al seu temperament malenconiós, la mescla de múltiples gèneres literaris, una fascinació pel caminar, una obsessió amb el passat, una intertextualitat juganera. Potser sigui encara més remarcable el fet que Sebald incorpori tots aquests trets en les seves novel·les i tanmateix no semblin mai experimentals. Ben al contrari, la seva escriptura sovint es percep com a estranyament antiquada.

Per Sebald, la història tràgica de la humanitat era com un reguitzell de traumes autoinfligits, però va ser la seva condició d’alemany el que va fer que la seva història personal i el seu caràcter moral fossin particularment posats a prova. Nascut en plena Segona Guerra Mundial, fill d’un pare que va servir com a soldat alemany a Polònia, Sebald es va adonar que la seva creixent indignació moral envers la generació dels seus pares li demanava trobar un camí de retorn a través de la culpa, l’engany i la negació de la postguerra per obtenir alguna mena de rescabalament per aquest passat. És aquesta particular missió històrica allò que sovint distingeix Sebald d’altres autors amb qui podria compartir certs trets literaris.

Però abans de fixar-nos en els escriptors posteriors a Sebald, hem de fer un reconeixement a l’autor viu que probablement projecta una ombra més gran sobre les novel·les de Sebald: l’escriptor i cineasta alemany Alexander Kluge (nascut el 1932), compatriota seu. Els influents i innovadors llibres de Kluge –sobretot Neue Geschichten: (que es tradueix com “Noves històries: Quaderns 1-18: ‘La fantasmagoria del temps’“), del 1977– estan escrits amb una prosa plana, no literària, que esdevé un muntatge de veus, fotografies, dibuixos i mapes que Sebald admirava i lloava en gran manera. L’obra de Kluge va proporcionar a Sebald una estratègia per afrontar de manera responsable els esdeveniments traumàtics, històrics, que ell no havia viscut. “El lector pot aprendre [de Neue Geschichten] que la implicació personal en el curs dels esdeveniments viscuts col·lectivament (…) només es pot condensar amb sentit, si més no heurísticament, mitjançant les indagacions històriques analítiques, mitjançant la referència a la prehistòria dels esdeveniments, així com als fets posteriors fins al moment actual i a possibles perspectives futures.”

Nascut a Gal·les el 1943, un any abans que Sebald, Iain Sinclair ha escrit un seguit de llibres des del 1970 que van començar a endinsar-se en territoris sebaldians anys abans que aparegués el primer volum de prosa de ficció de Sebald. Com Sebald, té una inquietud física i una curiositat incessantment intel·ligent que dota la seva obra d’un abast enciclopèdic. Alguns dels seus millors llibres, com ara Downriver (1991), Lights out for the Territory (1997) i London Orbital (2002), siguin de ficció, de no-ficció o una mescla d’ambdues evoquen les repetides exploracions a peu de Sebald. Sinclair sovint deambula pels barris marginals, perduts, de Londres i la rodalia i recupera la història oblidada de la ciutat abans que quedi coberta per una capa d’asfalt. Però si Sebald dirigia la mirada cap a la visió més àmplia de la història humana i la nostra relació destructiva amb la natura, Sinclair s’ocupa més del moment actual i clama contra les polítiques socials equivocades i l’amnèsia desbocada del capitalisme excessivament àvid. Els seus llibres es posen al costat dels desvalguts, dels artistes, dels desgraciats, que són la consciència que remordeix davant la distopia que ell veu en la vida moderna. I si Sebald construïa cadascun dels seus llibres sistemàticament i pacientment, disfressant-ne en tot moment l’estructura dins un estil d’escriptura que semblava no tenir cap objectiu, l’escriptura de Sinclair sorgeix d’una mena de logorrea verbal, en què les paraules i les idees i els personatges vessen i s’escampen per la pàgina. Més recentment, Sinclair, de fet, ha seguit el rastre del que ell anomena “el culte silenciós a la malenconia dominada” de Sebald escrivint sobre ell (Austerlitz & After: Tracking Sebald) i narrant un documental sobre ell a la BBC.

Christoph Ransmayr (nascut el 1964) és un altre escriptor el llibre clau del qual va aparèixer abans que els de Sebald. La seva novel·la del 1984 Die Schrecken des Eises und der Finsternis (editat en castellà amb el títol Los espantos de los hielos y de las tinieblas), que inclou fotografies i dibuixos, explora les recerques delirants de la humanitat per conquerir una Natura caòtica i omnipotent. Tot escrivint amb un estil que sovint sembla documental, Ransmayr, com Sebald, s’enfronta al fet que ell només pot imaginar els rastres del trauma viscut per d’altres, no pot compartir el trauma dels altres; i nosaltres tampoc.

En diverses novel·les seves, Sergio Chejfec sovint escriu sobre “éssers insignificants limitats per un complex cúmul de circumstàncies”. Nascut a l’Argentina el 1956, ha viscut gran part de la seva vida adulta a Veneçuela i als Estats Units. Els seus narradors tendeixen a ser solitaris reflexius i observadors a qui agrada caminar. Però en altres aspectes, Chejfec representa una filosofia antisebaldiana. Als seus narradors no els interessa la història, ni tan sols a Boca de lobo, en què el segrest i probable assassinat de l’amic del narrador sembla que ha estat perpetrat per escamots de la mort del govern, i els seus llibres expressen poca fe en la capacitat de la literatura de servir de testimoni o d’intentar la mena de rescabalament que és tan central en les obres de Sebald. “Hom no escriu per descobrir el que està ocult, sinó per enfosquir-ho encara més”, diu el narrador de Boca de lobo.

La novel·la del 2011 Open City (publicada en català amb el títol Ciutat oberta), de Teju Cole, es va comparar immediatament amb Sebald, malgrat que l’autor prefereix assenyalar altres escriptors –particularment Michael Ondaatje i Gabriel García Márquez– com la seva font d’inspiració. Tal com trobem sovint en les novel·les de Sebald, Ciutat oberta presenta un solitari vulnerable i observador. En Julius, un immigrant de Nigèria, estudia a Nova York i deambula per la ciutat a peu i en metro. Vagi on vagi, no pot evitar veure el passat –especialment la funesta història de l’esclavitud als Estats Units– com un tràgic palimpsest pels carrers del present. Farcida de política, història, literatura i música (sobretot Mahler), Ciutat oberta és intel·ligent, elegíaca i profundament matisada. Nascut als Estats Units el 1975, fill de pares nigerians, Cole és un agut i astut narrador de la mescla que dóna forma a la vida contemporània i comparteix amb Sebald les sensibilitats intensament accentuades de l’immigrant. A diferència de Sebald, però, aborda frontalment temes contemporanis com ara la política dels Estats Units post-11-S, l’islam radical i l’Àfrica postcolonial.

Permission: A Novel, de S.D. Chrostowska, està composta íntegrament de correus electrònics escrits a un cineasta no identificat, la qual cosa no sembla gaire sebaldiana, però Chrostowska, com Sebald exiliada i acadèmica que també escriu prosa i poesia, tracta de moltes de les qüestions que trobem en Sebald, incloent-hi la literatura, la història i l’holocaust. Permission: A Novel es llegeix com una sèrie d’assajos breus plens de filosofia i de les arts. Chrostowska desafia la nostra convicció que podem “conèixer” certs esdeveniments, sobretot els que ens van passar durant la nostra infantesa (ella es va criar a la Polònia de l’època de Solidarność, però ara és professora al Canadà) i els que no hem viscut personalment, com ara l’holocaust. Dels molts escriptors que han emprat les fotografies en les seves obres de ficció, Chrostowska té, segons el meu parer, la noció més sofisticada de com el text i les imatges es complementen i alhora tenen un funcionament força diferenciat dins la pàgina.

Tres novel·les de Micheline Aharonian Marcom (nascuda a l’Aràbia Saudita el 1968, filla de pare nord-americà i mare armenolibanesa) emprenen amb imaginació el repte de visualitzar els efectes del genocidi armeni sobre els seus participants, les seves víctimes i les generacions subsegüents. El primer dels llibres de Marcom, Three Apples Fell from Heaven (editat en castellà amb el títol Tres manzanas cayeron del cielo), del 2001, narra la història del genocidi des de la perspectiva múltiple dels perpetradors, les víctimes i els observadors. A The Daydreaming Boy, del 2004, i Draining the Sea, del 2008, Marcom se centra en les noves generacions, viatja geogràficament al Beirut dels anys 60 i al Los Angeles del present per fixar-se en homes violents i misògins que han heretat la crueltat d’aquells que van assassinar els seus avantpassats armenis. La prosa de Marcom és sensual i descriu amb vivacitat coses vistes, tocades, sentides, olorades i tastades com si hom només pogués confiar en els cinc sentits.

Però si hagués de triar una novel·la que fos la més sebaldiana de totes, em decantaria per Mohr: A Novel, de Frederick Reuss, publicada el 2006. Es tracta de la biografia fictícia d’una persona real –l’oncle de Reuss, Max Mohr–, un metge i escriptor jueu, amic proper de D.H. Lawrence, que el 1934 va abandonar sobtadament la seva dona i la seva filla a Alemanya i se’n va anar a viure a Xangai, on va començar misteriosament una nova vida. Tot fent ús de fotografies sépia deixades per Mohr i d’una prosa assossegada i lírica, Reuss evoca la regió alpina d’Alemanya on roman la seva família (que, casualment, es trobava a tot just 100 quilòmetres d’on Sebald va néixer i es va criar) i la Xina d’adopció mentre van caient bruscament els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial.

Terry Pitts  és historiador de l’art, curador de museus i director d’art. Escriu sobre fotografia, literatura i art contemporani. El seu treball està centrat en les formes en què el text i els materials visuals es creuen dins de l’art i literatura. Administra el bloc Vertigo, una de les webs de referència quant a l’estudi de les influències de l’escriptor W.G. Sebald en la creació contemporània.