Article

Sobre el radicalisme de W.G. Sebald

13 .04 .2015 - Uwe Schütte

Uwe Schütte va conèixer W.G. Sebald el 1992 quan va arribar a la Universitat d’East Anglia com a estudiant de llicenciatura, i va acabar essent alumne de doctorat de Sebald. Ha publicat diversos articles i llibres sobre la variada obra de Sebald. La darrera publicació de Schütte, el primer estudi en profunditat sobre els escrits crítics del seu antic mentor, va aparèixer el novembre del 2014 i es titula Interventionen. Literaturkritik als Widerspruch bei W.G. Sebald. En aquest assaig examina el radicalisme idiosincràtic subjacent en les idees de Sebald sobre la política alemanya, la societat alemanya de la postguerra i la disciplina acadèmica de filologia alemanya.

[Traduït per Bernat Pujadas Uriach]

W.G. Sebald / Nuvol; SEBALDIANA

Winfried Georg Sebald, nascut el 1944, formava part d’una generació radical coneguda a Alemanya com “la generació del 68”, la primera que no va tenir cap vivència directa de la guerra. De mitjans dels anys seixanta endavant les atrocitats comeses pels nazis ja no es podien ignorar, ja que els alemanys més joves van començar a fer preguntes sense embuts a una societat de postguerra decididament conservadora. Amb força naturalitat qüestionaven de manera ferotge la implicació i la complicitat dels seus pares amb el nacionalsocialisme. I aquesta interrogació no es va limitar a l’esfera domèstica: tots els mestres, jutges, polítics i professors universitaris van ser objecte d’escrutini per la seva conducta durant el període nazi.

Els judicis d’Auschwitz, del 1963 al 1968, van ser un punt d’inflexió crucial per a aquesta generació. Sebald, que estudiava literatura alemanya i anglesa a la Universitat de Friburg de Brisgòvia, més tard explicaria que aquells judicis van ser “el primer reconeixement públic que hi havia una cosa anomenada passat alemany irresolt. Cada dia llegia les cròniques dels diaris i, de cop i volta, van canviar la meva manera de veure-ho. I vaig entendre que havia de trobar el meu propi camí en aquell laberint del passat alemany i no havia de deixar-me guiar per les persones que ocupaven càrrecs docents en aquella època.”

I això va ser exactament el que va fer. Primer, va marxar d’Alemanya per anar a estudiar a l’estranger: a la Suïssa francòfona, a la Université de Fribourg, i després va passar una breu temporada a Manchester. Segon, va buscar mestratge intel·lectual en uns quants intel·lectuals jueus vinculats amb l’Escola de Frankfurt, particularment Walter Benjamin i Theodor Adorno. Tercer, mai no va deixar de sospitar que tots els professors destacats de filologia alemanya havien estat nazis. Es va reservar el seu ressentiment més profund per aquells que, de cop i volta, es van transformar en impulsors messiànics de certs autors, la qual cosa per Sebald feia tuf de ser en interès propi. Malgrat els perills d’aquest recel absolut, sovint tenia raó.

Carl Sternheim

Retrat de Carl Sternheim. Ernst Ludwig Kirchner / [DDP]

El seu primer llibre sobre el dramaturg germanojueu Carl Sternheim n’és un bon exemple. Publicat el 1969, començava com la dissertació del seu mestre sobre Sternheim, que havia gaudit d’un èxit considerable a finals del segle XIX però en gran part havia caigut en l’oblit en l’àmbit literari germànic. Gràcies a una campanya encapçalada pel professor Wilhelm Emrich, les obres de Sternheim van experimentar una reposició generalitzada als escenaris de l’Alemanya de la postguerra. L’estudi de Sebald sobre Sternheim va ser alhora un atac ferotge al dramaturg, a qui va acusar de manera exagerada de ser un protonazi, i un atac a Emrich, a qui el jove crític va acusar de fer els ulls grossos davant els —segons ell— molts defectes literaris i morals de Sternheim.

No sorprèn gens que aquell llibre tan polèmic fos rebut amb considerables crítiques. “Tot el que escriu Sebald són autèntics disbarats”, va etzibar un crític, que va sospitar que Sebald podia ser un neonazi, a causa del seu atac a un dramaturg d’arrels jueves. Tanmateix, el crític s’hauria hagut de prendre Sebald més seriosament, perquè més tard transcendiria que el respectat professor de la Universitat Lliure de Berlín havia tingut una trajectòria professional massa alemanya. Originàriament membre de l’organització estudiantil comunista, Emrich es va afiliar al Partit Nazi el 1935 i va ocupar diligentment diversos càrrecs d’alt rang, incloent-hi un període al Ministeri de Propaganda de Goebbels. Després de la guerra, es va convertir ràpidament en un fervent demòcrata, i no va fer cap més referència als detalls indecorosos del seu passat.

Els escrits crítics de Sebald són en molts sentits una forma evident de rebel·lia estudiantil contra l’establishment (acadèmic). En els seus atacs a les persones entre les quals justament anhelava comptar-s’hi hi podem veure un tret de caràcter que més tard es manifestaria a la seva obra literària: un marcat desig de saber i dir la veritat. La seva desconfiança envers l’autoritat, tant acadèmica com literària, no va desaparèixer mai. Als anys noranta va escriure una invectiva mordaç contra l’escriptor Alfred Andersch, una altra figura rescatada de la literatura alemanya de la postguerra. Sebald sempre havia trobat que els seus textos mancaven de mèrits estètics, i quan el 1990 es va publicar una biografia monumental d’Andersch, va entendre per què.

Quan la màquina de matar nazi va començar a funcionar a ple rendiment, Andersch es va divorciar de la seva dona jueva per poder publicar. La seva exdona va sobreviure a la guerra, i en aquella època Andersch tenia una relació sexual amb una artista excel·lentment connectada amb el Partit Nazi. Més tard, com a presoner de guerra dels nord-americans, va explotar el seu anterior matrimoni “amb una mestissa d’ascendència jueva” perquè li retornessin papers confiscats. Aquest descarat oportunisme i el sentiment de culpa no reconegut que Andersch clarament va tenir més tard sobre la seva vergonyosa conducta van ser els responsables, segons Sebald, del malestar estètic que fa malbé les seves novel·les. Una vegada més, el rebuig radical de Sebald dels textos d’Andersch inicialment va ser criticat amb ferotgia. No obstant això, al llarg de les darreres dues dècades han sorgit noves proves que confirmen la creença dogmàtica de Sebald que un autor compromès moralment no pot fer literatura estèticament vàlida.

NORWICH_

Estació de trens de Norwich / SEBALDIANA [cc]

La decisió de Sebald de deixar l’acadèmia alemanya per fugir del seu sistema paternalista dominat per professors políticament compromesos va resultar encertada. Tant a Manchester com a la Universitat d’East Anglia, a Norwich, on el 1970 va començar a donar classes, va treballar a institucions políticament progressistes. Inicialment, li va semblar que a la Gran Bretanya per fi havia trobat refugi intel·lectual, però aquest sentiment no va durar gaire temps: “Les condicions de les universitats britàniques eren absolutament ideals als anys seixanta i setanta. Aleshores, van començar les anomenades reformes i la vida va esdevenir extremadament desagradable”, va explicar Sebald el 1996. “Jo buscava una altra manera de resituar-me, senzillament com un contrapès a les penes i treballs del dia a dia a la institució”.

El que va empènyer Sebald a dedicar-se a l’escriptura literària va ser primordialment la creixent frustració que sentia per les condicions de treball deteriorades a les universitats britàniques. A les converses personals era molt vehement a l’hora de condemnar les polítiques educatives neoliberals i els buròcrates de la seva institució que les aplicaven. Com a filòleg, Sebald detestava particularment la propagació del llenguatge del món de la gestió, en què l’acadèmia es redefinia com una part de la “indústria del coneixement”. Els renecs d’enuig i les comparacions amb l'”estalinisme” eren abundants quan m’expressava la seva indignació per la imposició de les polítiques a curt termini i amb ànim de lucre concebudes per convertir les universitats en negocis i per redefinir els alumnes com a clients, objectius aquests dos que tenien com a conseqüència la limitació de la llibertat acadèmica.

En un valent acte de desobediència professional que va tenir greus repercussions professionals per a ell, una vegada va expulsar de la seva aula uns avaluadors enviats pel govern com a part d’un exercici d'”avaluació de la qualitat”. Malgrat que a Austerlitz el personatge homònim explica la seva decisió de dimitir de l’acadèmia degut a “la inexorable propagació de la ignorància, fins i tot a les universitats”, el propi Sebald no va gosar fer un pas tan valent. En canvi, va mirar de trobar un equilibri entre les seves dues carreres, l’acadèmica i la literària, malgrat les conseqüències que això va representar per a la seva salut mental i física.

Un altre factor que el va motivar a escriure textos literaris va ser el seu rebuig gairebé absolut de la literatura alemanya de la postguerra. Va triar indagar en racons molt ignorats del cànon literari alemany, incloent-hi històries dels emigrants jueus, la nova vida de remordiments dels que van sobreviure a la persecució feixista, la incapacitat de les víctimes dels bombardejos aeris dels aliats de parlar dels seus traumes, el concepte de l’escriptura literària com a forma d’autodestrucció i, en últim terme però no per això menys important, els vincles fatídics que connecten la història humana amb la història natural.

El radicalisme intel·lectual de Sebald certament no va minvar. Fins al final de la seva vida mai no es va abstenir d’expressar idees que transgredien les normes de la cortesia professional. Qüestionar el dogma alemany de la singularitat de l’Holocaust a la seva última entrevista alemanya n’és un exemple molt pertinent. Connectar una postal que mostra una pila d’arengs al mercat de peix de Lowestoft amb una fotografia de cossos de (presumptament) jueus morts al tercer capítol de Die Ringe des Saturn [publicat en castellà amb el títol Los anillos de Saturno] va provocar una consternació similar entre diversos crítics alemanys.

Així mateix, alguns es van ofendre per la seva declarada postura anticlerical envers l’Església catòlica, mentre que a d’altres els va preocupar la seva provocadora tesi que propugnava que el “creixement sorprenentment atrofiat de la població” i la freqüència remarcable de “geperuts i llunàtics” a Bèlgica estaven relacionats amb els crims del passat colonial del país. (És una clara picada d’ullet a Thomas Bernhard, que de manera similar connectava els crims col·lectius amb les deformitats físiques dels individus.)

LUFTKRIEG UND LITERATUR

Guerra aèria i literatura (edició alemanya) / SEBALDIANA

En el cor de la malenconiosa Weltanschauung [cosmovisió] de Sebald hi ha la comprensió essencialment funesta que és la destrucció —i no la creació— el principi organitzador de la natura. Com els gnòstics, ell veia el món com un procés de descomposició, i veia la humanitat com un subjecte impotent de les maquinacions destructives que regeixen la història humana. Les guerres, les atrocitats i els genocidis de tota mena no són excepcions sinó símptomes i indicadors d’una “Història natural de la destrucció” que tot ho abasta i que esclafa les aspiracions humanes, en nom d’un futur segur, per crear una societat millor o per construir un món sense guerra ni misèria.

Sebald considerava inflexiblement “la nostra presència insana / sobre la superfície de la Terra” —com va escriure al seu poema en prosa Nach der Natur [publicat en castellà amb el títol Del natural]— com el segell distintiu d’una espècie aberrant que intenta entendre un món natural “la regeneració [del qual] avança / en òrbites descendents”. Ve a ser ni més ni menys que una dissensió radical de totes les ideologies polítiques, creences religioses, sistemes filosòfics i teories acadèmiques que prometen progrés i felicitat personal. Més tard, quan la seva actitud davant la vida es va entenebrir més, va passar a creure que el terreny (aparentment autònom) de l’art també es veia afectat per les tendències destructives que intervenen en el nostre món. Però en comptes de sucumbir al nihilisme, va prosseguir la seva activitat literària, fins que la seva vida es va acabar de manera tràgica i prematura.

Uwe Schütte és lector d’alemany a la Universitat d’Aston, on ha ensenyat des de 1999. És doctor en literatura per la Universitat d’East Anglia, on va estudiar amb W.G. Sebald. Figurationen, el seu nou llibre sobre la poesia de Sebald, acaba de ser publicat per l’editorial Isele a Eggingen, Alemanya.