Introducció a «En la vida real»

[Publicat per cortesia de l’Editorial Roca. Traducció al català: Maria Llopis]

En la vida real tracta de videojocs i economia. Són molts els qui, tot i dedicant-los temps als primers, els consideren trivials, simples divertiments que serveixen per omplir el llarg i ombrívol tram que separa el bressol de la sepultura. Pel que fa a la segona, sí, la gent la considera important, però també és una d’aquelles àrees intimidants que no es traspassen per por, tot i que l’economia —l’estudi de per què la gent fa les coses, comptat i debatut— és el que més rotundament determina les circumstàncies en què viu.

Quan s’uneixen economia i jocs, ens assalten de sobte un grapat de preguntes profundes i espinoses sobre política i treball. En la vida real relaciona la manera en què comprem, ens organitzem i juguem i la raó per la qual algunes persones són riques i d’altres pobres… i en quina mesura semblem estancats en aquesta situació.

Tinc l’esperança que aquest llibre animi els lectors a indagar en el tema de l’«economia conductual» i a començar a fer-se preguntes incòmodes sobre com vam arribar a posseir les coses que tenim, quin preu han de pagar-ne els nostres congèneres i per què creiem que les necessitem.

Però seria una política limitada triar simplement entre comprar o no comprar alguna cosa. De vegades (sovint!) cal organitzar-se per marcar la diferència.

Vivim en l’edat d’or de l’organització. Si hi ha alguna cosa que Internet ha canviat per sempre és la relativa dificultat i els costos d’aplegar un grapat de gent en un mateix lloc per treballar per un objectiu comú. Encara que no tot són flors i violes (els perdonavides, els aprofitats, els racistes i els pertorbats mai no ho han tingut més fàcil), no hi ha dubte que han canviat radicalment les regles del joc.

Costa recordar ara com n’era, de difícil, abans el tema organitzatiu: com costava fer una cosa tan trivial com posar d’acord deu amics per a un sopar o una pel·lícula, per no parlar d’unir milions de persones per recollir fons per a un candidat polític, mobilitzar el vot, manifestar-se contra la corrupció o salvar una institució que tothom aprecia.

En la meva època d’activista durant la dècada dels vuitanta ens passàvem el 98 per cent del temps omplint sobres i escrivint adreces; el 2 per cent restant era per pensar què hi posàvem. Avui tenim tots aquests sobres, segells i adreces gratis. Suposa una diferència i una estranyesa tan fantàstiques i enormes que ni tan sols n’hem notat els primers passos. Moments com el moviment Occupy Wall Street o l’aixecament del parc Gezi a Istanbul es recordaran com sacsejades menors del que passa quan la gent es pot organitzar gairebé sense costos.

El treball en comú és el «mite originari» secret de la nostra espècie. Ens vam diferenciar dels nostres avantpassats homínids quan vam començar a dividir el treball: tu tens cura dels nens mentre jo faig guàrdia per si vénen els tigres, i aquell altre que vagi a recollir fruits. La part més moderna dels nostres cervells, el neocòrtex (l’«escorça nova», que envolta les parts més antigues), es va desenvolupar en aquesta mateixa època i influeix notablement en la nostra manera de gestionar les relacions socials. Tot, del llenguatge i l’alfabetisme a les grans corporacions i els països, són estructures per organitzar el treball humà.

Tots els jocs de diversos jugadors coquetegen amb aquest mecanisme organitzatiu. Quan jugues a fet i amagar, intentes endevinar on miraran els rivals (o on s’amagarien si intentessin endevinar el que penses tu!). Quan es fa una raid massiva en una instància alta d’un MMO (joc multijugador massiu en línia), la gràcia no és només matar el monstre, sinó també esbrinar com convèncer dues desenes d’amics perquè hi col·laborin, coordinar els horaris per poder fer-ho a la vegada, definir l’estratègia i fins i tot una cadena de comandament i decidir per consens la seva legitimitat.

No és estrany, doncs, que l’espai dels jocs s’hagi convertit en un lloc de treball per a centenars de milers de «grangers» que assumeixen horribles tasques repetitives per produir riquesa virtual i vendre-la a jugadors amb més diners i menys paciència. Les diferències estructurals entre el joc in-game i el treball in-game són en gran mesura arbitràries, i en tot cas moltes vegades el treball «real» és una mena de joc: la majoria de la gent que va a treballar avui dia està jugant a un joc de rol en viu molt avorrit anomenat «professionalitat», que requereix alterar el vocabulari, la postura, els hàbits alimentaris, les expressions facials… tot, inclús l’humor és víctima d’aquesta censura.

El més extraordinari del moment que vivim és la facilitat amb la qual és possible eliminar tota la part avorrida que abans era necessària per llançar un projecte ambiciós. Estem en un punt en què podem construir una enciclopèdia amb les mateixes estructures organitzatives que fins ara només valien per organitzar una fira o una venda de pastissos. La jerarquia i la injustícia no han mort —ni ho faran aviat—, però a cada moment que passa costa més justificar-ne l’existència.

La Xarxa no resol el problema de la injustícia, però sí que salva el primer gran escull per esmenar els errors: agrupar la gent i mantenir-la unida. Després queda el més difícil: arriscar la vida, la fortuna personal i la reputació.

Darrere de tot el que és meravellós del nostre món hi ha una història de lluita: pels nostres drets, la nostra sort, la nostra felicitat. Tot el que és bo ho tenim a costa de gent amb principis que en altres temps va arriscar tot el que tenia per fer del nostre un món millor.

La Xarxa no minimitza de cap manera aquests riscos. Però les recompenses són igual de bones o més.