Blog

Periodisme, literatura i nous mitjans

Eva Rexach (Equip K)

03 de febrer 2015

Què tenen en comú Jon Lee Anderson i Martín Caparrós amb Gay Talese i Truman Capote? Són millors les històries gràcies al periodisme de dades? De quina manera la literatura converteix en obres mestres els fets contemporanis? Periodisme XXI intentarà donar resposta a aquestes preguntes.

Diuen els entesos que aquest article de Gay Talese, Frank Sinatra has a cold, és no només la millor semblança de La Veu, sinó a més un dels millors que s’han escrit mai sobre el que avui en diríem una celebrity. També es diu que A sang freda de Truman Capote és una obra mestra del periodisme de no-ficció. I si posem la lupa en alguna cosa no tan allunyada, gosaríem dir que El maestro Juan Martínez que estuvo allí, de Manuel Chaves Nogales, podria ser la millor crònica que s’ha escrit en llengua espanyola sobre les atrocitats de la Revolució d’Octubre.

Aquests tres exemples serveixen per il·lustrar tres maneres de fer periodisme sobre temes narrats fins a l’avorriment: la biografia d’una celebritat, un assassinat i un esdeveniment històric. Sens dubte, el punt de vista i el talent són dos dels ingredients bàsics perquè un text destaqui respecte a la resta. Però n’hi ha altres que no són tampoc menyspreables: la proximitat i l’empatia amb el personatge, o amb el tema.

A aquests ingredients, el nou segle n’hi suma un altre: les dades. Ara més que mai, el periodisme de dades pot ser el que marca la diferència entre una història i una altra. O, més ben dit, és la manera de narrar aquest fet amb les dades el que el distingeix dels altres.

Articles amplificats

Snow-Fall

El projecte dedicat a Tunnel Creek

Al febrer del 2012, una allau va atrapar diversos esquiadors a Tunnel Creek (Washington). El que hauria d’haver sigut una notícia breu entre moltes d’altres es va convertir en un sorprenent reportatge multimèdia que amplificava la informació per oferir tots els punts de vista i totes les dades sobre aquells tràgics fets. John Branch, el reporter del New York Times responsable del text, aconseguia així que la seva notícia destaqués per sobre de les altres gràcies a aquest tractament innovador de la informació.

Des d’aquell primer exemple (que de fet no va ser el primer, però potser sí el que va marcar un punt i a part), n’han aparegut molts d’altres. La revista musical Pitchfork va dedicar un extens reportatge a la compositora Bat for Lashes, Glitter in the dark, amb un plantejament multimèdia en què les imatges «adquirien vida» a mesura que s’avançava per la pàgina, i que incloïa una llista de reproducció per anar escoltant la seva música a mesura que es llegia. El canal Historia va presentar, amb motiu de l’aniversari del Dia D, un web espectacular en el qual les animacions en 3D de les diferents batalles es barrejaven amb testimonis reals dels soldats, descripcions de les armes utilitzades i mapes interactius. I en una altra ocasió, el diari britànic The Guardian va crear una història dels disturbis de Londres del 2011 a partir dels rumors que es van originar a Twitter.

London-riots_350x235

The Guardian va il·lustrat així els rumors de Londres

The Guardian va ser un dels primers diaris en paper que va desenvolupar una estratègia interactiva per augmentar els continguts i afegir informació a les notícies publicades. El diari Ara, en canvi, ja va néixer en plena era digital i va comptar des del començament amb un departament d’interactius, des del qual s’elaboren articles multimèdia com aquest, dedicat a les crisis a Europa.

Precisament Carles Capdevila, director de l’Ara i un dels impulsors d’aquest nou model de periodisme, més habituat al digital que a l’analògic, serà un dels convidats a Kosmopolis 15, com a part de la programació dedicada al Periodisme XXI. Ens donarà Set motius per creure en un gran futur del periodisme. Les dades, la tecnologia, els nous llenguatges de programació, l’explosió de les xarxes socials i la interactivitat defineixen en aquest temps un periodisme que, ara més que mai, és una obligació social i un repte per evitar la infoxicació.

I per aclarir alguns conceptes i descobrir noves eines de publicació digital, el Bookcamp Kosmopolis, que celebra la seva quarta edició, també estarà dedicat al periodisme. Dels webdocs als audiovisuals interactius, un taller per construir narratives digitals en línia donarà algunes pistes de fins on es pot arribar. Una taula rodona sobre noves narratives en línia comptarà amb experts de mitjans de comunicació que treballen amb les tecnologies i, finalment, un altre debat servirà per parlar dels nous prescriptors: bloguers, booktubers i influencers de diverses disciplines.

Periodisme amb dades i amb literatura

Si Gay Talese hagués escrit el seu article avui, el podria haver convertit en un reportatge multimèdia en el qual, mentre es llegís el text, es poguessin escoltar cançons de Sinatra o veure vídeos a YouTube. Hi apareixerien les imatges de les seves aventures amoroses, fragments de les seves pel·lícules i fins i tot podríem conèixer la història del bar de Beverly Hills on es desenvolupa l’entrevista o l’arbre genealògic dels avantpassats sicilians de Sinatra.

Portada-Chaves_350x235

Chaves Nogales va escriure aquest llibre el 1934

En canvi, Truman Capote podria haver il·lustrat el seu reportatge amb les cartes dels assassins dels Clutter, o amb un infogràfic de la casa on van tenir lloc els fets i detalls sobre Holcomb (Kansas), per contextualitzar la història. I Manuel Chaves Nogales hauria fet servir fragments de les actuacions de Juan Martínez i fotografies del Moscou d’abans i després de la Revolució, i podria haver-hi afegit una banda sonora, l’extraordinària Cantata per al 20 aniversari de la Revolució Russa que va compondre Prokófiev el 1936.

Tanmateix, aquests tres textos funcionen per si mateixos sense cap afegitó contemporani. És per això que són tres cims d’un estil de periodisme, el literari, o nou periodisme, que avui en dia no només encara té vigència, sinó que compta amb notables referents. Ryszard Kapuściński en va ser un, i Jon Lee Anderson i Martín Caparrós en són dos exemples més. Tots dos seran a Kosmopolis 15, i Kapuściński ens va donar una lliçó magistral en la primera edició del festival.

Jon Lee Anderson va començar la seva carrera en un diari del Perú, The Lima Times, en el qual escrivia sobre política i afers llatinoamericans, però són les seves cròniques de les guerres contemporànies, publicades a The New Yorker, les que li han donat més fama. De l’Iraq a l’Afganistan, d’Angola a Somàlia, Lee Anderson ha cobert els esdeveniments més conflictius del planeta, però també ha escrit semblances de polítics i personatges de primer ordre, des d’Hugo Chávez fins al rei Joan Carles I, passant per Saddam Hussein, Gabriel García Márquez i Augusto Pinochet. Arran del seu últim llibre, Che Guevara: una vida revolucionaria, va participar com a assessor en la pel·lícula sobre el líder revolucionari que va rodar Steven Soderberg.

Martín Caparrós també és un expert en el desenvolupament d’històries a partir de l’actualitat. El hambre, el seu últim llibre, traça un recorregut per la història de la falta de menjar al món. «De la Borsa de Chicago a les fàbriques de Bangla Desh, dels hospitals de Níger als abocadors de Buenos Aires, de la guerra civil del Sudan del Sud a les explotacions xineses a Madagascar, de l’hospici de la Mare Teresa de Calcuta als moridors suburbans de Bombai –escriu Caparrós en aquest avançament—, em vaig passar anys recorrent la geografia de la fam per explicar i analitzar la vergonya més gran de la nostra civilització: que centenars de milions de persones no mengin prou en un planeta que produeix aliments de sobres per a tothom.»

periodisme_de_dades_II_350x235

Jornades de Periodisme de dades

Anderson i Caparrós dialogaran sobre Les guerres i la fam i intentaran explicar com es narra una guerra i com s’aconsegueix que un conflicte llunyà se’ns faci una cosa pròpia. I també tractaran de com la literatura pot ser la millor eina per intentar entendre per què la humanitat continua entrebancant-se un cop i un altre amb les mateixes pedres: la incapacitat per assolir la pau i posar fi a la fam crònica en unes zones determinades del planeta.

La unió entre la història de la fam que explica Caparrós i les dades de què parlàvem més amunt es concretarà en la Primera hackató Kosmopolis de periodisme de dades, una proposta innovadora que continua amb les jornades de periodisme de dades que s’han organitzat al CCCBLab per anar una mica més enllà. Diversos programadors van treballar durant dos dies per desenvolupar una eina que permeti treballar xifres sobre fams i guerres des de múltiples fonts. A Kosmopolis en veurem els resultats.

La guerra, doncs, torna a Kosmopolis; aquest tema ja s’hi havia tractat el 2004 amb David Rieff, Amos Oz, Ismail Kadaré i Mario Vargas Llosa, entre d’altres. I els convidats a Periodisme XXI agafen el relleu de Dan Gillmor, Amira Hass i Carles Porta, que van participar en l’edició 2008 per abordar, en aquell cas, la crisi del periodisme corporatiu i l’impacte dels nous mitjans. És satisfactori poder dir que en l’edició d’enguany com a mínim hi veiem un futur.