Aquest món no va ser mai el món de Sebald. Conversa entre Bruno Galindo i Iain Sinclair.

Bruno Galindo: Permet-me arrencar la conversa preguntant-te per allò inevitable: les teves primeres lectures sebaldianes i el teu descobriment d’Austerlitz. Quan, on i com va ser?

Iain Sinclair: Vaig sentir a parlar d’Els emigrats poc després que es publiqués a Anglaterra, el 1992. El vaig llegir i em van agradar particularment les parts situades a l’est de Londres. Aportaven una visió fresca d’un territori amb el qual jo estava familiaritzat i sobre el qual havia intentat escriure des de feia molts anys. Aparentment Sebald havia vagat pels mateixos carrers; els havia recorregut silenciosament i misteriosa, com un fantasma; havíem viatjat en paral·lel, endinsant-nos de vegades en les mateixes ombres. El maig del 2000, un poeta i comissari que es deia Ian Hunt va publicar un assaig titulat Intoxicating Flashbacks, que formava part d’una col·lecció de Camberwell Press que es va anomenar Lost Horizons. La seva investigació relacionava la meva novel·la White Chappell, Scarlet Tracings amb Die Ringe des Saturn de Sebald (publicada en castellà amb el títol Los anillos de Saturno. “Tots dos escriuen més enllà del paisatge”, deia Hunt. “Per damunt del lloc, amb graus d’intensitat més enllà de qualsevol noció atrezzista, els seus llibres han expandit des de dins, de manera subtil però significativa, l’àmbit de la ficció”. En aquella època vaig canviar d’editorial, de Granta a Hamish Hamilton. El meu nou editor, Simon Prosser, era un entusiasta de Sebald. I també es convertiria en editor seu. Ell em va passar un manuscrit autografiat d’Austerlitz, que es va convertir en el llibre de Sebald amb el qual em vaig sentir més identificat, tant per la part gal·lesa com —d’una manera més vívida— pels traços fugitius de Whitechapel and Bow. Més endavant vaig rubricar aquest interès escrivint un capítol per a un llibre anomenat American Smoke, en el qual vaig caminar amb un amic de Sebald, Stephen Watts. Aquell capítol va ser extret de l’obra i publicat com una sola peça per Test Centre.

B.G.: Has explicat el teu interès per Sebald a través de la identificació de l’autor amb el caminant. Continua intacte, aquest interès? Hi ha altres aspectes més ocults del personatge que et captivin, potser?

I.S.: Com més llegeixo, com més anècdotes sento dels seus amics i coneguts, més m’intriga Sebald. Sembla que hi hagi un trencaclosques, com en qualsevol autor que escrigui d’una manera tan meticulosa i amb un estil tan encriptat, oferint i alhora escatimant. Fins a quin punt l’home era el seu estil? Llegint-lo vaig sentir que jo retornava, en intervals regulars, a les meves pròpies revisions de la Història. La feina està inacabada.

B.G.: Fa temps vaig llegir a The Guardian que vas tenir un únic contacte físic amb Sebald… en un ascensor. Com recordes aquell, mmm, viatge?

I.S.: Sortia de fer un programa de ràdio a la BBC, a Portland Place, i de sobte em vaig trobar compartint l’ascensor amb Sebald i el seu publicista. Estava, amb visible reticència, promocionant Austerlitz. Aquell mateix matí vaig llegir que ell pretenia realitzar una única entrevista o conversa. En aquell moment el publicista li explicava tota la seva agenda. L’arrossegava d’entrevista en entrevista. Això probablement explica per què quan em vaig creuar amb ell em va semblar la presència més melancòlica amb què hagi topat a la meva vida. Potser va ser el bigoti…

B.G.: Has seguit les petjades de Sebald en terres britàniques i n’has descrit l’experiència; primer a American Smoke: Journeys to the End of the Light; després en un llibre curt. Per a aquells que no coneguin aquest darrer llibre, podries descriure’l una mica, o potser revisar les parts més interessants de l’experiència?
I.S.: American Smoke és un llibre de memòries, una expedició a través de la topografia d’influències llunyanes, especialment americanes. És també una incursió en memòries futures. El sentiment és de l’exili triat, de l’allunyament del Londres olímpic, dels recintes i l’especulació del sòl a la zona sud del Lea Valley. El llibre és un documental de ficció en què moc personatges i a vegades els invento per acostar-me a la trama que vull construir. El capítol de Sebald volia ser una demostració del meu mètode i també un pretès comiat al territori que deixava enrere. Al final, vaig decidir que no podia afrontar aquest desviament (en un llibre fet de desviaments).

B.G.: En quin grau t’interessa la mitomania? Sents adoració, culte a la personalitat, envers els teus autors referencials? Has rastrejat les pistes d’altres —penso en Olson i Kerouac—, has viatjat per veure com algun d’ells va viure o morir? Has treballat en altres mapes emocionals?

I.S.: La meva feina és pur mite. Com Blake (gairebé) va dir, has de construir els teus propis mites o estar disposat a ser esclavitzat pels mites dels altres. Londres està marcada per senyals d’autors del passat: Blake, De Quincey, Dickens, Conrad, Eliot (i ara Sebald). La nostra feina és reactivar aquests radiosenyals per retornar-los el seu significat original. Robar de les fonts més riques.

B.G.: Són, diríem, recreacions. Em sembla interessant la repetició d’accions pròpies o fins i tot alienes; tant com l’observació de les repeticions rituals, tinguin o no un sentit molt clar. I diria que hi ha una certa fascinació en aquestes recreacions. Hi estàs d’acord?

I.S.: No n’estic segur, que existeixin les recreacions. Les recreacions pertanyen a la indústria de tot allò hereditari, al Buckingham Palace o a la Torre de Londres. O és folklore de robes d’època per a aficionats a la Guerra Civil anglesa. En el que sí que crec és en un nou compromís. En passejades diàries que reivindiquen un patró i revitalitzen aquest patró un dia més. Aquest és un dels defectes més corrents en l’apreciació de Sebald. Jo crec que la gent tracta de recrear literalment la ruta marcada en aquella ficció persuasiva que és Die Ringe des Saturn. Es tracta d’una expedició que només existeix tal com està escrita.

B.G.: Jo recordo els viatges en tren de Madrid a París: les arribades a la Gare d’Austerlitz cap a les vuit del matí, l’esmorzar al mateix cafè, creuar el Jardin des Plantes seguint el mateix camí, arribar al barri àrab per la rue Jussieu… Des de fa una mica menys d’un any aquesta ruta ja no existeix; ara es fa per un altre camí i en tren d’alta velocitat. Suposo que tu tens exemples semblants d’aquesta nostàlgia que ens converteix en, diguem, “ciutadans del passat”. Com gestiones aquest estatus, si és que sents que en formes part?

I.S.: Som ciutadans d’un passat del qual hem estat desterrats. I d’un futur en el qual no hem estat admesos.

B.G.: Si el món low cost i prejihadista ens va ajudar als occidentals a sentir-nos —ara seré irònic— “ciutadans del món”, ¿el postcapitalisme ens ha portat, amb els seus aeroports i centres comercials i la seva arquitectura olímpica, a convertir-nos —ara seré ballardià— en “ciutadans de no-llocs”?

I.S.: Ser, com tu suggereixes, “ciutadans de no-llocs” forma part de l’arranjament contemporani. Però no és necessàriament un inconvenient. Sembla el portal a un Món Virtual, a Second Life, a un programa amb avatars del no-res i el no-lloc. O del qualsevol cosa i del tot. Tot i que per mi no és així. Ni per Sebald, amb els seus quaderns artesanals, les seves fotografies sobretreballades i els seus viatges en trens lents cap a estacions desertes en la foscor de la nit.

B.G.: Parlem de la teva relació amb Stephen Watts, poeta i amic de Sebald, i de la seva importància en les passejades a la recerca de l’autor.

I.S.: L’Stephen és com un fantasma fugit de la ficció sebaldiana que viu d’acord amb la garantia d’una existència pòstuma en la mesura en què continua testimoniant la seva veritat. Per descomptat, és un notable poeta del lloc. Com ho era abans de conèixer Sebald. És un home modest, un vagabund que retorna a la vida quan llegeix els seus propis poemes o un passatge d’Austerlitz.

B.G.: Tu has perseguit Sebald, el lector del teu Tracking Sebald t’ha perseguit a tu perseguint Sebald, i algú que es pugui sentir inspirat per aquesta xerrada nostra pot recrear totes dues experiències, invocant la seva ombra en aquells mateixos carrers. Com seran aquells carrers en els propers anys?

I.S.: Aquesta no-entrevista, com l’acte de deixar postals en una caixa on ningú no les trobarà mai, forma part d’una novel·la inacabada i paranoide sobre rastrejadors de rastrejadors a través de laberíntiques ciutats vigilants, en què cada habitant és observat tan de prop que cap intent no podrà assolir la mínima tracció. Aquest món no va ser mai el món de Sebald. Ell va triomfar evitant-lo. I també contribuint amb textos que continuaran essent provocadors i inspiradors durant molts anys.

Madrid-Hackney, gener de 2015