EL MISTERI SEBALD

[Traduït per Bernat Pujadas Uriach]

Havent marxat definitivament de Valparaíso per anar a viure a Santiago, no em resignava i vaig continuar tornant-hi amb freqüència. En el camí des de la terminal d’autobusos jugava a reconèixer i a ser reconeguda. Una mirada, un indici de somriure, un gest amb la mà o el cap, la comprovació que el torronaire continuava palplantat fora del cine Condell, davant la tauleta plegable coberta per unes estovalles florejades, aferrat al minúscul martell amb què gastava aquella substància impossible de tallar, m’impedien oblidar que sota l’aparent normalitat aleshores vivíem sota una dictadura militar. Així, en comptes de forjar una carrera, pujava i baixava turons, entrava i sortia de bars, m’asseia durant hores en una escala per observar el que a Santiago no tenia: horitzó.

En aquells trajectes vaig anar coneixent de prop o de vista els porteños que esperava reconèixer quinze anys després, quan ja vivia i treballava a Santiago. Fins que va arribar el dia en què no hi va haver ni un sol gest i pel diari em vaig assabentar de la desaparició del torronaire. “Hi havia un torronaire a Valparaíso, però es va morir i ningú de la seva família va continuar el negoci. Tampoc els meus tres fills ni els meus sis néts van voler seguir els meus passos. Vaig intentar arrossegar-los a tots, tal com van fer els meus avis amb mi, però a cap no els va agradar. Avui tots prefereixen la informàtica.”

El retorn a Valparaíso es va convertir en un viatge d’anada i tornada. Els meus amics es van casar, van tenir fills i vaig deixar de visitar-los a casa seva. Aquella vegada m’estava en un pis prestat en un dels nous edificis que estan destruint els turons, i a la biblioteca hi vaig trobar un llibre de Sebald que desconeixia. No en recordo la data, tampoc el títol, sí l’emoció que em va causar descobrir unes breus línies en què ell mateix desvelava de què estava feta la seva escriptura. Per què no vaig robar el llibre, no en vaig anotar el títol o no vaig transcriure la frase? Per la mateixa raó que no em vaig aturar a parlar amb el torronaire per preguntar-li com feia el seu torró ni vaig anotar en un quadern les meves observacions per reconstituir-ho quan ja no hi fos.

Fa tres anys vaig travessar la serralada dels Andes amb un parell de maletes, en un autocar amb destí a Buenos Aires, on actualment visc com a emigrant. Els meus llibres van quedar guardats a Santiago llevat dels que em van cabre a la maleta. Als dos de Sebald que vaig agafar se n’hi van afegir dos més que tenia la meva parella i un que vam comprar a mitges. Ara que m’encarreguen aquest text, torna a rondar-me el misteri que em va ser revelat a Valparaíso i, com que no hi ha temps per revisar-los tots, n’agafo un a l’atzar i llegeixo: Pero nada más llegar a Viena resultó que los días no ocupados en tareas de escritura y del jardín se me hacen extraordinariamente largos y no tengo dónde dirigirme. Immediatament se m’acudeix que Schwindel. Gefühle [publicat en castellà amb el títol de Vértigo] pot ser aquell llibre; aquesta, la frase, i el misteri, que Sebald conrea les imatges com si fossin plantes del seu jardí.

Per exemple, en el primer relat, “Beyle o el extraño hecho del amor”, diu: “… Beyle llamó la atención de Madame Gherardi sobre una vieja y pesada embarcación que, con un palo mayor doblado en el tercio superior y velas rugosas de un marrón amarillento, parecía, a juzgar por las apariencias, haber tomado puerto también no hacía mucho, y de la cual salían dos hombres con chaquetas oscuras y botones de plata llevando una camilla a tierra, en la que, ostensiblemente yacía un hombre bajo una gran tela de seda franjeada…”. Bé podria ser aquesta imatge el resultat d’un empelt que va fer a partir d’“El caçador Gracchus” de Kafka, en què un caçador, que va morir per perseguir un isard a la Selva Negra, navega eternament pel món en una barca sense timó.

La tècnica permet que ambdós —brot i patró— s’ajuntin vegetativament i convisquin. L’únic requisit és que pertanyin a la mateixa família, així es garanteix la compatibilitat funcional, la interacció de les cèl·lules i el trànsit de les substàncies vitals. A Sueños, Walter Benjamin relata una experiència d’allò que és familiar; de visita a la casa dels O a l’Índia holandesa, entra a una habitació revestida amb fusta fosca que fa una sensació d’opulència, el guia li diu que això no és tot i el convida a pujar una escala i, en mirar avall, “ante mis ojos se extendía justamente esa habitación revestida en madera, cálida y nostalgiosa, que acababa de abandonar hacía un instante”. Segons Benjamin, allò que és familiar es produeix en realitzar per segona vegada un trajecte. Sebald va poder escriure Vértigo després de repetir el trajecte que es va veure obligat a interrompre anys abans. I aquella primera vegada, a Riva, havia repetit els passos fets per Kafka.

Per fer un empelt es necessita una navalla molt esmolada que faci talls nets. D’aquesta manera Sebald va desprenent del conte de Kafka els botons daurats, la barca, la flassada florejada, els dos joves que troba a l’autobús, els daus, el moll, els coloms, els barquers, el canal, quan es desperta a l’hotel i sent com si hagués solcat un ample mar… No només retalla imatges d'”El caçador”, al llarg del llibre empelta altres personatges, indrets, idees i històries d’altres escriptors.

Perquè un empelt reïxi s’han de posar en contacte el càmbium del patró i el de la varietat. El càmbium és una capa de cèl·lules molt fina (menys d’un mil·límetre) de color verd, anterior a la blancor —abans de la pàgina—, que produeix les cèl·lules que formaran els teixits vasculars —pels quals circula l’aigua i la saba amb nutrients— i que produirà la soldadura.

Allò que Sebald posa en contacte d’ambdues imatges són les ombres. Així queda fixada a Madame Gherardi la imatge de la barca, com una ombra, així apareixen Lluís de Baviera, Dant, Casanova, el mateix Kafka, Stendhal, la sagristana de la capella dels Pellegrini, la guerra, la destrucció…

Si la planta s’ha de lligar amb una ràfia perquè no l’afecti la sequedat, el vent o un altre moviment, per mantenir ferm l’empelt Sebald utilitza les coincidències. Tant se val que les sacsegi amb la seva angoixa, la ingravidesa, els cercles, la seva malenconia, la por, les coincidències fixen la imatge en la història que està explicant i, malgrat tots els seus moviments a favor i en contra, no es desprenen.

Tot i poder ser Vértigo el llibre i “los días no ocupados en tareas de escritura y del jardín” la frase que vaig descobrir a Valparaíso, alguna cosa em fa dubtar. Se m’acut de buscar a Internet si els noms dels llocs i les persones que troba en el seu viatge existeixen. Ernst Herbeck va estar tancat en un psiquiàtric “turmentat per la insignificança dels seus pensaments” fins que un metge nou li va donar llapis i paper i els seus poemes es publiquen fins a dia d’avui, el castell de Greifenstein es ven per 2 milions 800 mil euros, Kritzendorf viu permanents inundacions, els miners de Schneeberg es moren de càncer del pulmó, Lluís II de Baviera “va ser una ànima malaltissa amb un esperit torbat i malenconiós, bolcat en els deliris de la seva ànima”… Busco qui és Grillparzer, que Sebald recorda a Venècia, i m’apareix que el tema central de la seva producció és “l’individu, dividit entre el seu jo intern i el món exterior, que no troba una reconciliació possible per a aquests contraris”.

No recordo fins a quina profunditat vaig gratar aquella nit per trobar allò real de la seva escriptura, en un cert moment vaig comprendre que Sebald no va fer aquells viatges o, si els va fer, no va passar tal com ho explica ni allò que explica, potser l’únic que li calia era sortir al jardí per tenir cura de les seves plantes; sí que recordo que poques hores abans, quan una amiga em va tirar el Yijing, em va sortir l’hexagrama de l’Oposició, i que en despertar-me em vaig trobar que el llibre estava obert per la pàgina 88 i, sota les paraules que a Valparaíso em van desvelar el misteri de com estan fets els llibres de Sebald i els torrons del vell que posava la seva parada fora del cine Condell, el qual vaig aconseguir esbrinar que utilitzava foc i marbre, hi ha una línia tremolosa a llapis de grafit.

Ara que Xile ha deixat de ser un retorn per convertir-se en un viatge d’anada i tornada, la qual cosa em té immersa en l’Oposició, llegeixo novament la frase on fa quinze anys em va semblar trobar la resposta al misteri de la meva vida per venir. “Estuve sentado próximo a la puerta abierta de la terraza, con papeles y apuntes extendidos a mi alrededor, haciendo líneas de conexión entre sucesos que distaban mucho entre sí y que a mí me parecían formar parte del mismo orden”.

Cynthia Rimsky, Santiago de Xile, 1962, actualment viu a Buenos Aires. Ha publicat els llibres Poste restante (2001 i 2010), La novela de otro (2004), Los Perplejos (2009), Ramal (2011) i el text “Cielos Vacíos” a Nicaragua al cubo (2014). La seva escriptura es desenvolupa en la frontera dels gèneres; més que novel·les, construeix trajectes pels quals es desplacen personatges distanciats, tant de la imaginació com de la realitat, que no pretenen arribar enlloc sinó “trobar un angle enrarit des d’on veure’s”. L’observació minuciosa, la inclusió d’imatges, mapes, fotografies, el relat d’una experiència dilatada en el desarrelament, l’escriptura i l’accident com allò inevitable, conformen el seu projecte d’escriptura. Actualment imparteix cursos i tallers sobre els passejants, les escriptures del viatge i la crònica literària. Col·labora en mitjans de comunicació.