Reverberacions acadèmiques en l’obra de W.G. Sebald

L’ambivalència de l’arxiu

W.G. Sebald va començar a escriure ficció en el context de la reunificació, circumstància que a Alemanya va afavorir l’anàlisi de la consciència històrica. No és estrany, doncs, que entre alguns intel·lectuals aflorés el desig de reactivar-ne certs plantejaments crítics, formulats entre 1960 i 1970. Amb tot, Sebald no va aplicar aquesta revisió tan sols a qüestions específicament alemanyes, sinó que en la seva obra va abastar aspectes claus de la modernitat a Occident, incloent-hi alguns efectes dels pretesos triomfs d’aquesta sobre la natura, la societat i l’individu, tal com apunta J. J. Long. L’estudiós britànic llegeix Sebald des de l’anàlisi que Michel Foucault va fer dels dispositius del poder, i es fixa particularment en com l’autor alemany representa els processos arxivístics (fotografiar, referenciar…) i les institucions destinades a preservar la memòria i la identitat, tant individual com col·lectiva (museus, biblioteques…). Long destaca l’ambivalència amb què Sebald connota aquests intents de registrar allò real, atès que, tot i la seva importància a l’hora de bastir la subjectivitat moderna, són també essencials per a un poder disciplinari que la pretén sotmetre a una burocratització creixent. Per tal de reflectir els mecanismes d’aquest poder i la seva ocultació, Sebald no dubta a deixar que la seva escriptura segueixi també la lògica pròpia d’un arxiu, encara que fragmentari i atzarós, per així desemmascarar-la.

Imatges de la rememoració

En una conversa amb Christian Scholz, Sebald admet que les imatges trobades li esperonen la imaginació. L’atractiu de les fotografies, que col·lecciona, resideix per a ell en la capacitat d’aturar momentàniament el fluix del temps, de capturar la presència d’una persona o un objecte i transformar-la en fascinació que arrenca del seu món qui l’observa i el catapulta a un altre de desconegut entre l’existència i la desaparició. Aparentment, aquest aspecte enigmàtic de la imatge entra en contradicció amb la ubiqua preferència dels nostres temps per allò visual. Sebald també sembla respondre críticament a aquest fenomen subratllant l’ambigüitat de tota imatge, que impedeix prendre-la sense més com a testimoni fidedigne, i el caràcter relatiu de tota interpretació que se’n faci.

Al voltant de les complexes relacions entre imatge, ficció i record gira el projecte audiovisual “El turista de la memoria” de l’artista Fernando Baños Fidalgo, que parteix de la reflexió desencadenada per la lectura de la novel·la Austerlitz sobre aquestes qüestions. Baños es recolza en conceptes d’Henri Bergson i Gilles Deleuze, entre altres, a l’hora d’analitzar com pot reconèixer el protagonista la imatge de seva mare, dècades després d’haver-se’n hagut de separar per sempre més a l’edat de quatre anys, d’entre tots els fotogrames d’un fal·laç documental nazi sobre el camp de Theresienstadt. Bergson distingia entre un reconeixement automàtic de la imatge i un altre d’atent , capaç d’extreure’n els trets característics. Deleuze puntualitza que el reconeixement atent connecta aquests trets a una imatge virtual, una “imatge-cristall” on s’imbriquen allò objectiu i allò subjectiu. Aquest concepte, de caràcter marcadament dialèctic, servirà a Baños per descriure com reconstrueix Sebald el passat íntim de Jacques Austerlitz: amb intermitències, reflectint les resistències a fer-ho i donant cabuda, per tant, a sentiments i intuïcions ambivalents. Les esmentades imatges-cristall, que només poden copsar-se en un tempo alentit, suposen una cesura en el fluir del pensament.

Patrons musicals aplicats al temps narrat

La reflexió sobre quines imatges incideixen en la memòria i com ho fan per tal que els records puguin articular-se, mostra similituds amb allò que provoca en la percepció de la temporalitat l’ús o l’evocació literària de certes estructures musicals, segons apunta Michal Ben-Horin. Aquesta comparatista es refereix a la classificació que Jonathan Kramer va fer de certs esquemes músico-temporals, i en particular a l’efecte de “temps vertical” , acumulatiu més que no pas extensiu, que es pot generar per mitjà de l’ús sistemàtic i extrem de la repetició. Segons Ben-Horin, per tal d’aconseguir l’efecte d’algú que, a mesura que narra, aprofundeix més i més en els records reprimits, Sebald faria un ús eminentment metafòric d’aquests patrons repetitius a les seves obres, com ara quan puntualitza qui parla en les llargues converses que mantenen el narrador i diversos personatges, que en comptes de desplegar-se com un contínuum de principi a fi, avancen i retrocedeixen aleatòriament.

Periples i digressions

Sovint s’ha parlat del caràcter hipnòticament erràtic de la prosa de Sebald i de com es correspon aquesta característica formal amb la temàtica del desplaçament, tan important en l’escriptura de l’autor alemany. En el seu estudi comparatiu entre les poètiques de Sebald i Juan Goytisolo, Jorge Carrión distingeix entre els viatgers pro-espacials, de mirada blindada contra l’autocrítica, i els contra-espacials, que són els que, en allunyar-se del seu país, qüestionen l’herència cultural, política i social que conforma la seva identitat. Carrión situa els dos autors escollits dins d’aquesta darrera categoria, però observa diferències notables, tant en les cartografies que semblen guiar els respectius desplaçaments (de nord a sud, pel que fa a Goytisolo, i d’est a oest en el de Sebald —en direcció contrària, doncs, a la de la deportació nazi), com també en el procés de depuració a què cadascú sotmet la seva llengua materna. En el cas de Sebald, aquesta singular ascesi arrenca amb la voluntat de superar una doble crisi lingüística: d’una banda, la que havia expressat Hugo von Hofmannsthal el 1902 a Una carta, és a dir, la consciència que el llenguatge simplifica la realitat i no serveix per reflectir-ne amb exactitud tota la complexitat, sinó que més aviat l’oculta. De l’altra, l’horror i la vergonya de la perversió política del llenguatge, que Sebald va haver d’entomar com a fill de la generació de botxins que era. El procés ascètic es concreta en l’ús de frases i expressions en anglès, francès o italià incrustades en la seva prosa i en un intent de connectar estilísticament i a través de citacions, més o menys camuflades, amb la tradició judeoalemanya, que posa una atenció exquisida als noms—un aspecte, aquest, estudiat també per Iris Denneler.

Però el desplaçament (incloent-hi la caminada, el viatge, l’exili…) no només és explorat per Sebald com un tema que contribueix a la seva particular arqueologia cultural. És molt notable en ell la espacialització de l’estil, que anomenarem “periscòpic”, tot emprant un adjectiu que Sebald mateix aplica a Thomas Bernhard en una entrevista amb Michael Silverblatt. Pel que fa a la digressió com a estratègia textual reiterada, J.J. Long busca analitzar-ne el funcionament tenint en compte que, en la majoria dels textos de Sebald, ni l’inici ni el final permeten entendre’n la dinàmica en funció de termes com ara “enigma” i “resolució”. La digressió, doncs, no pot concebre’s sempre com un canvi de direcció respecte a un itinerari ja establert d’entrada, perquè el discurs sebaldià deixa ben clara als lectors la seva desorientació des del començament. En conseqüència, tampoc els finals de Sebald solen oferir una comprensió retrospectiva immediata. La coherència del relat s’aconsegueix a través de múltiples coincidències i teixint també una densa xarxa de motius repetits, de manera que, en general, els finals operen de manera metafòrica respecte al conjunt del text, condensant-ne certes línies temàtiques que el travessen.

Narrar en temps del declivi dels grans relats

Claudia Öhlschläger se centra en el que considera l’objectiu primordial dels textos de ficció de Sebald i, per extensió, també de molts dels autors estudiats per ell com a acadèmic: narrar la vida malmesa. Sebald tracta de reconstruir aquella història que ha estat abandonada a la destrucció o a la decadència, però també s’esforça a comprovar les condicions de possibilitat del record i, molt especialment, a traslladar eficaçment aquests records al llenguatge. En tot cas, qüestiona aquells intents de rememoració historiogràfica que aspirin a la coherència i al consens. L’estudiosa analitza les modalitats de record –fragmentàries i aparentment poc precises— que interessen a Sebald. Totes elles adopten estratègies com ara el desplaçament, la condensació o la somatització. En aquest sentit, la qualitat d’allò malmès, que defineix les vides evocades per Sebald, es trasllada també al pla estilístic i poetològic, i adquireix així una innegable dimensió ètica. L’atenció al detall, sorgida d’una actitud empàtica, palesa un desig de restitució, per bé que modestíssima en comparació al mal infligit.

Lucie Campos explora una selecció de ficcions que responen a processos de dol problemàtics. A parer seu, una de les inquietuds que sembla incidir tant en Sebald com en Imre Kertész i en J. M. Coetzee és la qüestió de com establir un lligam amb la tradició que permeti referir-se a la barbàrie, sense caure en la ingenuïtat o la supèrbia de creure en una reparació possible. Tots tres autors rebutgen la pretensió d’inscriure’s dins un “gran relat” consensuat, així com una concepció d’escriptura replegada sobre si mateixa. Reivindiquen, en canvi, una ficció sorgida del declivi de l’art de narrar després de la Gran Guerra —que Benjamin ja diagnosticava a l’assaig El narrador—, que es vegi a si mateixa com a espai de transmissió de continuïtats i de discontinuïtats no maquillades. Aquesta ficció, vertebrada per una poètica necessàriament fragmentària i experimental, polifònica, exigeix de nosaltres un nou pacte de lectura entre narrador i lector. Afortunadament, sense efectes secundaris sobre el plaer de llegir.

Teresa Vinardell és doctora en Filologia Anglo-Germànica per la Universitat de Barcelona, i professora titular al Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra. El seu treball se centra en l’estudi del romanticisme alemany, la literatura autobiogràfica, la lírica contemporània en llengua alemanya i la recepció literària i les seves reescriptures. Ha traduït, entre altres autors, a Robert Walser, Friedrich Schiller i Hannelore Valencak. Sobre W.G. Sebald destaca el seu article L’obra de W.G. Sebald (2006) publicat al Portal de les Humanitats Liceus.