Sebald: els anells del viatge i de la mort

Article publicat en el suplement Cultura/s del periòdic La Vanguardia. Barcelona 07/03/2015.

La vocació última de la literatura és convertir la lectura en acció, és a dir, en escriptura o en viatge. W.G. Sebald (1944-2001) va publicar per primera vegada un text de creació tardanament, als 44 anys, un poema narratiu titulat Del natural  (Anagrama, 2004), que versificava les vides d’alguns dels seus mestres (les seves lectures) i les seves pròpies migracions (de la seva infantesa a Baviera a l’Anglaterra on va treballar, es va casar i va ser pare). A partir d’aleshores, els seus viatges i les seves lectures, això és, els seus llibres, van tenir com a objecte traduir a espais i paraules tant grans escriptors –de Nabokov a Stendhal, de Conrad a Kafka– com personatges menors, de vegades parents, col·legues o veïns, reals o inventats, que van viure en carn pròpia els grans traumes del segle XX. Així van néixer les estranyes vagabunderies que integren Vértigo (Debate, 2001), els quatre relats biogràfics que conformen Los emigrados (Edicions 62,1996), el llibre de viatges amb digressions assagístiques Los anillos de Saturno (Debate, 1999)i la seva gran novel·la Austerlitz  (Edicions 62, 2002). Una tetralogia possible sobre el vagareig i sobre el dol, al subsòl de la qual se sent el batec de l’extermini de sis milions de jueus.

Al juny i juliol del 2003, quan em preparava psicològicament per a un llarg viatge per Amèrica que, en el fons, era temorós de fer, vaig provar de combatre la meva por seguint els passos de Sebald per Europa. Amb aquesta intenció vaig passar diversos dies a Londres i a París, les dues principals metròpolis d’Austerlitz. La solidesa napoleònica, ultramoderna, de la Biblioteca Nacional de França contrastava brutalment amb la lleugeresa del Pont Mirabeau, on es van suïcidar Apollinaire i Celan. També vaig resseguir les vagabunderies dels personatges sebaldians per la Gare d’Austerlitz i per Liverpool Street Station, perquè en el fluir d’energia atroç que uneix les dues estacions es va xifrar el futur de Jacques Austerlitz, un dels centenars de nens continentals que van ser enviats a Anglaterra perquè salvessin la vida. Fins que no vaig tornar a Londres anys més tard no vaig veure el monument que des del 2006 recorda el Kindertransport. La novel·la de Sebald, per tant, es va avançar a la política i va dur a terme la seva pròpia reparació simbòlica.

Perquè la nostra obligació és ser testimonis, encara que no sapiguem exactament de què, en un altre viatge vaig assistir a altres obres que esborraven altres rastres. Els paletes i pintors que reformaven les velles oficines del British Centre for Literary Translation de la Universitat d’East Anglia, a Norwich, ignoraven que entre aquelles parets que ja no existien havia passat Sebald la seva vida adulta. Només pervivien els arbres, a l’altre costat dels finestrals, envernissats per una llum difusa, gairebé submarina. Mentre duraven els cops de martell, els professors de l’institut que va fundar l’autor de Pútrida patria (Anagrama, 2005) –amb la intenció que els alumnes coneguessin a fons la literatura internacional– preparaven les seves classes a la biblioteca o la cafeteria. Des del 2001 no hi havia catedràtic de literatura alemanya a East Anglia; de fet, amb els anys es va anar desdibuixant la presència en els programes de les literatures que no s’escriuen en anglès. En el seu Discurs d’ingrés davant el Col·legi de l’Acadèmia Alemanya (Camposanto, Anagrama, 2007), Sebald diu que el seu país d’origen sempre li va semblar “irreal, alguna cosa així com un déjà vu sense fi” i que a Anglaterra sempre va oscil·lar “entre sentiments de familiaritat i de dislocació”. Una tensa traducció va ser la seva vida.

Tinc el costum de visitar les millors llibreries de les ciutats que visito. Pel seu escàs nombre, vaig poder entrar en totes les de Norwich i buscar els llibres de Sebald. En cap d’elles no tenien més de tres títols seus. El Waterstone’s de la universitat no era una excepció. Hi havia més llibres d’Ian McEwan, el més insigne dels exalumnes del postgrau en escriptura creativa, que del professor el nom del qual sonava com a candidat al Nobel durant els mesos previs a la seva mort. “Era molt pitjor abans de la seva consagració amb Austerlitz –em va tranquil·litzar el traductor Peter Bush, company i amic de l’escriptor quan tots dos ensenyaven allà –, llavors el més normal era que no hi hagués aquí cap llibre seu”. Va viure trenta anys a Norwich; va escriure tots els seus llibres a Norwich; parla d’aquella ciutat petita i la seva regió; sortia a fumar a aquelles escales; era professor d’aquella universitat quan Susan Sontag i Coetzee i James Wood van escriure sobre les seves obres híbrides de ficció, crònica i assaig; centenars d’alumnes van assistir a les seves classes sobre Joseph Roth o el cinema alemany de la República de Weimar; va morir allà. Però l’espai que els seus textos ocupen en aquelles llibreries és inferior al de McEwan o Alice Sebold.

La qualitat, l’ambició i la perseverança són paraules de definició volàtil, però segurament assenyalen els paràmetres per on es mouen les escriptures que condueixen a lectures duradores. Als quinze anys de la publicació d’ Austerlitz, tenint en compte el seu rastre a les llibreries angleses, nord-americanes i alemanyes, Sebald s’ha consagrat com un escriptor minoritari, objecte de tesis doctorals i congressos acadèmics, sí, però també de lectures minucioses per part de lectors exigents, capaços de gastar una petita fortuna per comprar un llibre a l’estranger, aprendre un idioma per entendre un llibre que no ha estat traduït, viatjar per fatigar llibreries, baixar a les catacumbes de les biblioteques i diccionaris i als cercadors de la xarxa per comprendre millor un text. Com Robert Walser, Vila-Matas o Roberto Bolaño, escriptors igualment extraterritorials, Sebald ha deixat la seva empremta en un altre tipus de lectors, ni acadèmics ni literaris, els que converteixen les lectures, a més d’en viatge, en arts contemporànies: han seguit els seus passos directors de cinema com Grant Gee, escriptors polifacètics com Iain Sinclair o Teju Cole, artistes com Dominique González-Foerster, Tacita Dean, Jan Peter Tripp, Carlos Amorales o Jeremy Wood. Aquesta fe cega en els lectors tenaços i les lectures que finalment arriben ens permet avançar, encara que sigui enfonsantnos en la foscor líquida i cap enlloc.

La qualitat és difícil d’avaluar; l’ambició pot fàcilment dirigirse cap a una direcció equivocada; és freqüent perseverar en l’error. La llacuna de la universitat d’EastAnglia està envoltada per un sender per on s’accedeix a desenes de molls minúsculs, ideals per a la pesca. Amb les seves xarxes, les seves galledes, els seus parasols de camuflatge, les seves bicicletes amb carrets de dues rodes, les seves gorres, les seves cantimplores i les seves canyes de pescar, vaig veure una desena d’homes asseguts a les seves cadires plegables esperant que grans peixos piquessin l’ham. Aliens als postgraus d’escriptura creativa, als media studies i als escriptors morts, no enganyaven el temps amb ràdios ni llibres: esperaven en silenci. Vaig imaginar aquells fils gairebé invisibles enfonsats a l’aigua. Aquells vincles que esperaven el seu moment. Aquella història natural i humana de l’espera i del plaer i de la destrucció.

“Durant molt de temps, fins i tot crec que encara en l’actualitat –llegim a Los anillos de Saturno, el seu llibre de viatges per aquella regió de l’est d’Anglaterra i el més influent dels seus títols en altres escriptors i artistes–, continua sent inexplicable la raó de la lluminositat de les arengades mortes”. A les primeres pàgines d’aquest llibre s’esmenta la mort de dos col·legues d’aquella facultat oberta a les llengües europees: Michael Parkinson i Janine Rosalind Darkyns; i també la d’un veí del narrador, Frederick Farrar. El llibre es va publicar el 1995 i sis anys després el seu autor va morir en un accident de cotxe. Un altre dels personatges reals del volum, Michael Hamburger, també va morir poc després. Com Borges, Thomas Browne, Conrad, Casement, Chateaubriand i la resta dels fantasmes que circulen per aquestes pàgines assagístiques iviatgeres que podrien titular-se El llibre dels morts.

Vaig anar a l’església de Saint Andrew, a Framingham,a buscar la tomba de Farrar, que imaginava propera a la de Sebald. Enmig de prats i boscos i cases aïllades, la basílica de pedra no congregava al seu voltant més d’un centenar de làpides. Vaig llegir els noms dels morts. Un. Per. Un. Sense rastre de Farrar. Ni de qui el va immortalitzar. Després de fer la segona volta a aquell anell de difunts, li vaig preguntar a un jardiner si no hi havia cap altra església que es digués també Saint Andrew a Framingham i no fos aquella. “That’s correct”, em va respondre, i em va recordar que era a Framingham Pigeon i que a poc més d’una milla es trobava Framingham Earl i la seva església de Saint Andrew. Un senyaltriangular recordava que calia anar amb compte amb els ànecs que creuen la carretera.

L’altra església no era clònica: la seva torre era circular, com la d’un castell de l’edat mitjana. Vaig aparcar el cotxe i quan creuava el llindar, ho feien en sentit invers dues parelles de turistes jubilats. Començava a ploure: aviat serien lectors subaquàtics. Després de fotografiar diverses tombes i de trobar la làpida de l’escriptor, un xàfec violent em va obligar a tornar corrent al cotxe. Una de les parelles de turistes culturals jubilats havia desaparegut; l’altra es trobava a l’interior del seu vehicle, prenent notes a sengles quaderns diminuts. “Sebaldians i incorregibles –vaig pensar–, traductors de lectures en actes”, i em vaig disposar a deixar passar la pluja rellegint el passatge de Michael Farrar de Los anillos de Saturno, malgrat que no havia trobat les seves restes ni cap altre nom similar. El personatge és sebaldià fins al moll de l’os i en la seva biografia hi ha un accident sens dubte de ficció, un dels molts incendis que recorren –tal com ho fan les caravanes del desert– Els emigrats o Vértigo: “Quan en el seu passeig matinal va aconseguir d’alguna manera calar foc a la seva bata amb l’encenedor que sempre portava a la butxaca”. El funeral ficcional de Frederick Farrar en aquell cementiri minúscul va prefigurar el real de Sebald, el seu accident, l’automòbil que va xocar contra l’arbre, la seva mort sense foc. Hi vaig pensar duranttot el viatge a peu per la costa nord de Suffolk i Norfolk, i anys més tard pel terme municipal de Wertach im Allgau, el poble natal de l’escriptor, perquè a tots aquells poblets hi havia una església antiga envoltada de làpides, i sota cada una d’elles una vida entre milers, una vida que ja és només literatura en descomposició.

Jorge Carrión és doctor en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, on fa classes de literatura contemporània i d’escriptura creativa. Ha publicat els assajos Teleshakespeare (Errata Naturae, 2011) i Viaje contra espacio. Juan Goytisolo y W.G. Sebald (Iberoamericana, 2009); els llibres de viatge Australia. Un viaje (Berenice, 2008), La piel de La Boca (Libros del Zorzal, 2008), GR-83 (Autoedición, 2007) i La brújula (Berenice, 2006); i les novel·les Los muertos; Los huérfanos i Los turistas  (Galaxia Gutemberg 2014/2015). És comissari, al costat de Pablo Helguera, de l’exposició ‘Las variaciones Sebald’.