Sobre la història natural de la traducció de Sebald

[Traduït per Bernat Pujadas Uriach]

1. Sebald i els seus traductors

Sebald va ser un home preocupat per la traducció i, molt especialment, per la de les seves pròpies obres. No en va va ser el fundador del British Centre for Literary Translation de la universitat britànica d’East Anglia. D’altra banda, encara que dominava l’anglès, sempre va escriure en alemany perquè considerava que el seu anglès no era prou bo.

Va tenir la sort de disposar d’uns traductors anglesos imbatibles: Michael Hulse (gran poeta), Michael Hamburger (poeta també i a més amic) i Anthea Bell, que no té res a envejar als seus predecessors. Pel que fa als altres idiomes, la difusió de Sebald ha estat progressiva. Un moment d’inflexió es produeix quan canvia d’agent literari i la seva obra passa a mans d’Andrew Wylie, l’agent més famós del món. La preocupació de Wylie per la qualitat de les traduccions era encara més gran que la de Sebald i va provocar un veritable xafarranxo a les editorials, almenys a Itàlia i Espanya.

A mi em van oferir la possibilitat de retraduir o revisar Los emigrados, Los anillos de Saturno i Vértigo, però la vaig rebutjar. Amb independència que es tractava de traduccions probablement més que acceptables, revisar una traducció dóna molta més feina que fer-la de nou i el resultat no satisfà ningú. Avui els traductors de Sebald, gràcies sobretot a la italiana Ada Vigliani, constitueixen un veritable clan. Units per la seva veneració al Mestre, intercanvien missatges sobre les obres que tradueixen, assenyalant problemes, buscant solucions i revelant inconseqüències o errors.

Recordo un apassionat debat sobre el títol del llibre Schwindel. Gefühle (literalment “Vertigen. Sentiments”). La versió anglesa (sens dubte amb aprovació de Sebald) es va titular simplement Vertigo. El mateix va passar en italià (Vertigi), francès (Vertiges) i espanyol (Vértigo la va titular Carmen Gómez). En canvi, en txec (Pocity. Závratĕ), suec (Svindel. Känslor) i polonès (Czujê. Zawrót glowy), el títol s’ha traduït molt més literalment. La traductora finlandesa es va enfadar perquè l’editorial no va acceptar el seu Huimans/Tunteet i el va deixar reduït a Huimans perquè deia que altrament resultaria molt estrany. I el traductor hongarès es va sortir amb la seva en traduir exactament Szédület. Érzés, encara que hagués de renunciar al plural de l’alemany (Gefühle) perquè széduletérzések hauria estat impossible.

2. Austerlitz

Austerlitz passa per ser l’obra mestra de Sebald i segurament ho és. Conté totes les influències que Pablo D’Ors enumerava en una excel·lent crítica: Kafka en el desterrament del personatge, Montaigne en la ironia, Hesse en l’amor a la natura, Bernhard en la sintaxi, Sarraute en el culte als objectes, Sterne en l’anar i venir del narrador, Goethe en l’afany pel viatge i el romanticisme no barroc… Alan Pauls ha parlat, tanmateix, de la inconfusible “frase Sebald”.

Pel traductor el llibre presenta problemes no solament estilístics sinó, sobretot, d’investigació. S’ha de convertir en un veritable expert, per exemple, en la construcció de fortaleses militars dels segles XVIII i XIX i, per part meva, vaig haver de recórrer al Vocabulario militar del brigadier D. Luis Corsini (1848), heretat del meu pare, per familiaritzar-me amb termes com ara “escarpa” o “falsabraga”.

També vaig haver d’estudiar les papallones nocturnes i la cartografia lunar, o esbrinar, per exemple, qui va ser el pintor Lucas van Balkenborch, autor d’una famosa Torre de Babel que avui és a Frankfurt. Qualsevol traductor de Sebald es pot passar dies saltant d’una pàgina web a una altra i sentint-se molt culte, però amb escassos resultats pràctics.

I llavors hi ha el problema de les notes de peu de pàgina. Sempre n’he estat enemic, i avui més que mai. El lector que vulgui esbrinar alguna cosa pot fer-ho a Internet. Per posar-ne un exemple: Sebald cita un dels seus versos preferits: “And so I long for snow to sweep across the low heights of London…“. A l’original alemany el text ni tan sols està en cursiva, però a qualsevol li resultarà fàcil esbrinar que es tracta d’un poema de Stephen Watts, poeta també marcat per la immigració a qui molts anglesos van descobrir precisament per aquesta cita de Sebald.

3. Guerra aèria i literatura

Aquí em movia a plaer, perquè coneixia a fons el tema dels bombardejos aliats d’Alemanya. No vaig vacil·lar a utilitzar, com els anglesos, el títol encunyat per Lord Zuckerman per a un article que no va arribar a escriure mai: Sobre la historia natural de la destrucción.

4. Del natural

Nach der Natur (Del natural, matusserament traduït per alguna publicació espanyola com “Contra natura“) és el que el seu autor anomena “Ein Elementar Gedicht“, que vaig traduir per “Poema rudimentario” (“rudimentari” és una paraula molt sebaldiana). Mai he sabut si està escrit en vers lliure o prosa poètica, però és el meu llibre preferit de Sebald, segurament pels avatars de la seva traducció.

Té tres parts: la primera dedicada a Matthaeus Grünewald, un pintor de la vida del qual se’n sap bastant poc (de fet, Coetzee ha posat en dubte algunes de les suposicions de Sebald); la segona, a un explorador àrtic, Georg Wilhelm Steller, que va acompanyar Vitus Bering en el seu últim viatge; i l’última, una història familiar del propi autor, que culmina amb el somni d’una visita a la Pinacoteca de Munic només per contemplar el fabulós quadre d’Albrecht Altdorfer La batalla d’Alexandre.

En realitat Nach der Natur no requereix tanta investigació com altres llibres de Sebald, per la senzilla raó que l’autor ja facilita quasi tota la informació. Només una al·lusió a “un altre home sant de l’últim dia” amb relació a una àguila negra i un papa resultarà segurament críptica per al lector, que no necessàriament ha de saber que es tracta d’una al·lusió a una profecia d’Alois Irlmaier (1894-1959), personatge d’altra banda curiós.

L’episodi de Georg Wilhelm Steller sembla menys brillant, però no ho és. A mi em va recordar al principi lectures juvenils (Pasaje al noroeste de Kenneth Roberts) i, sobretot, el curiós llibre de Christoph Ransmayr Los espantos de los hielos y de las tinieblas, però en aquest el seu autor, en narrar una expedició austrohongaresa al pol nord els anys 1872-1874, saquejava literalment documents històrics, cosa que no fa Sebald.

Jan Hendricks, entusiasmat per aquest llibre, va crear una sèrie de serigrafies per fer una edició de luxe, però malauradament el projecte no va arribar a bon port per manca d’acord amb els hereus. A mi Hendricks em va regalar generosament una sèrie completa dels preciosos gravats. 

5. Putrideses

El títol espanyol d’una selecció d’assajos sobre literatura austríaca, que mostra el millor Sebald, va produir al principi un cert sobresalt a l’editorial espanyola. La veritat és que jo vaig sobretraduir: el títol alemany és Unheimliche Heimat, bonic joc de paraules que vol dir pàtria terrible o sinistra. Pútrida patria substituïa un joc per un altre, però es passava. El llibre conté algunes de les pàgines més intel·ligents (i críticament dures) de W.G.M. Sebald.

6. Campo Santo

¿”El fons del calaix”, com es diria en francès? ¿Les restes de l’obra d’un autor traspassat intempestivament de qui s’ha d’aprofitar tot? Res d’això: a més de fragments d’una novel·la no acabada sobre Còrsega, en aquest llibre hi ha assajos memorables. M’agrada especialment el breu discurs d’ingrés de Sebald a l’Akademie für Sprache und Dichtung alemanya, que diu: “Tota la República Federal té per mi alguna cosa peculiarment irreal, alguna cosa semblant a un déjà-vu sense fi. Mer hoste a Anglaterra, encara oscil·lo també allà entre sentiments de familiaritat i de dislocació. Una vegada, en somnis, com Hebel, vaig ser desemmascarat així mateix a París com a traïdor a la meva pàtria i impostor”.

7. Casa rural

La proposta de traduir Logis in einem Landhaus (literalment, “Allotjament en una casa rural”) em va arribar massa tard. Ja feia bastant temps que intentava deixar de traduir, començava a considerar Sebald (de forma lamentablement equivocada) com un brillant escriptor que va morir massa aviat per complir el que prometia i la meva fe en l’interès del públic espanyol pels protagonistes de Logis —Rousseau, Keller, Mörike…— era nul·la. Pel que fa a Robert Walser, el delicat assaig sobre ell que Sebald hi inclou ja l’havia traduït per a una altra editorial. (Curiosament, en italià es va produir el mateix esbocinament).

Em va agradar traduir el text de Sebald sobre Walser. Quasi al final Sebald confessa la seva estreta afinitat: “Només em cal suspendre un dia la feina quotidiana, i veig al costat, en algun lloc, la figura inconfusible del passejant solitari, que en aquell moment mira al seu voltant”.

Miguel Sáenz Sagaseta de Ilurdoz (Larache, Marroc, 1932) és un traductor d’autors alemanys, reconegut amb molts premis. Són especialment àmplies les seves traduccions a l’espanyol de Bertolt Brecht, Günter Grass, WG Sebald i Thomas Bernhard, de qui també ha escrit una biografia. Així mateix ha abocat l’anglès a novel·listes com William Faulkner, Henry Roth i Salman Rushdie.