Blog

La literatura del canvi

Eva Rexach

19 January 2017

La literatura de ciència ficció ha relatat mons apocalíptics i futurs distòpics en els quals el canvi climàtic amenaça la supervivència del planeta. Però alguns autors, com Kim Stanley Robinson, expliquen una altra història. És la literatura del canvi.

«Not all the winds, and storms, and earthquakes, and seas, and seasons of the world, have done so much to revolutionize the earth as Man, the power of an endless life, has done since the day he came forth upon it, and received dominion over it.» Horace Bushnell

Us sona el nom de George Perkins Marsh? Ben segur que no. Però aquest advocat, granger, editor de diaris i diplomàtic va ser qui primer va alertar sobre els efectes de l’escalfament global i l’abús dels recursos naturals. I ho va fer en un lloc tan decisiu com el Congrés dels Estats Units, on Marsh (congressista republicà, que parlava vint llengües, la majoria d’origen escandinau) va pronunciar un discurs gairebé profètic. Era el 1847. Uns anys més tard, el 1864, Marsh va publicar Man and Nature, or, physical geography as modified by human action, considerat el primer text que aborda el tema del canvi climàtic i l’efecte que l’home té en el planeta. El text és encapçalat per la citació del teòleg nord-americà Horace Bushnell, el qual també avançava el que avui coneixem com a antropocè.

Si mencionem Perkins ara és perquè al cap de 160 anys d’aquell discurs profètic, la seva obra encara apareix citada a les resolucions de les Nacions Unides que es refereixen al canvi climàtic. És, doncs, un tema que ve de lluny i que continua preocupant la comunitat internacional, i malgrat que el llibre de Perkins no és una obra de ficció, és la primera vegada que hi apareix la idea per escrit. Però haurien de passar encara alguns anys perquè comencés a popularitzar-se i sorgís com a tema literari.

En el seu relat La hulla amarilla, escrit als anys vint del segle passat, Sigismund Krzyzanowski descriu un món afectat per l’escalfament global. És la primera menció en la literatura, que també passa bastant inadvertida, fins que, als anys seixanta, J.G. Ballard publica El mundo sumergido, El viento de ninguna parte, La sequía i El mundo de cristal, totes elles obres distòpiques que parlen d’un món catastròfic afectat per les conseqüències del canvi climàtic. Ballard seria l’autor més prolífic en la matèria fins a l’aparició de nous autors que, ara sí, han popularitzat les històries de ciència-ficció amb el clima com a protagonista. És el que es coneix com a «cli-fi», o «literatura del canvi climàtic».

L’heroi del medi ambient

El 2008, la revista Time definia Kim Stanley Robinson com un «heroi del medi ambient» per desenvolupar una literatura que desafia el canvi climàtic a través d’històries futuristes que, lluny de ser distòpiques, albiren un futur optimista. Els seus protagonistes acostumen a ser científics («La ciència hauria de ser la força més verda de totes», afirma), i l’ecologia, la justícia social i la natura són temes recurrents en la seva obra.

La trilogia de Mart (Marte rojo, Marte verde i Marte azul), escrita als anys noranta, és la seva principal aportació a la ciència-ficció, i la primera d’aquestes novel·les, guanyadora del prestigiós premi Nebula, va ser definida per Arthur C. Clarke com «la millor novel·la sobre la colonització de Mart mai escrita». A Kosmopolis Kim Stanley Robinson dialogarà amb Ian Watson, escriptor futurista, guionista d’A.I., la pel·lícula de Spielberg i coorganitzador del festival Eurocon, que es va celebrar al CCCB al novembre del 2016.

trilogia_mart_es

Plantes intel·ligents

La notícia saltava al setembre del 2016: les evidències científiques demostraven que hem entrat en una nova era geològica, l’antropocè. El pas de l’ésser humà pel planeta ja és irreversible i el pitjor de tot és que les conseqüències afecten no només la nostra espècie, sinó també totes les que habiten la Terra. Alguns científics s’oposen al terme perquè el consideren –valgui la redundància– massa antropocèntric. Un d’ells és Timothy Morton, creador del concepte dark ecology (en podeu llegir més en aquest post publicat al blog del CCCBLab: Una ecologia sense natura), el qual defensa la idea que la natura mateixa és un concepte creat per l’home, com si l’home no en formés part. Per a Morton, pensar en la natura des d’un prisma humà és aplicar-hi un punt de vista erroni, i per això proposa una reinterpretació antiantropocèntrica de la nostra relació amb el món.

En aquesta mateixa línia, hi ha tot un corrent científic que s’allunya de l’antropocentrisme per centrar-se en els nostres veïns més propers: els animals i les plantes. Stefano Mancuso és un dels representants d’aquesta tendència. Director del Laboratori Internacional de Neurobiologia Vegetal de la Universitat de Florència, Mancuso és un defensor de la intel·ligència de les plantes, que els permet comunicar-se entre si i tenir una «vida social» amb altres exemplars. La idea havia estat apuntada en una novel·la de ciència-ficció de l’any 1951, El dia dels trífids, una terrorífica història que mostrava un món apocalíptic envaït per unes estranyes plantes que ataquen els humans i els deixen cecs (que potser no veiem el mal que estem infligint a la natura?), però en aquells temps era només una idea pròpia de la literatura de ciència-ficció. Avui sabem de manera fefaent que les plantes tenen, efectivament, una intel·ligència pròpia, d’aquí que es pugui parlar de «neurobiologia vegetal» i que, en efecte, són capaces de comunicar-se (en podeu veure un exemple en aquest vídeo, How trees talk to each other).

day_of_triffids

També de plantes parlarà Hope Jahren, geobiòloga nord-americana, considerada una de les cent persones més influents de l’actualitat segons la revista Time. Una científica que a La memoria secreta de las hojas transmet tot el seu amor i passió per la ciència i, en concret, per les plantes, a les quals ha dedicat la seva carrera. Segons The New York Times, Jahren és a la botànica el que Oliver Sacks era a la neurociència: la conjunció perfecta entre la persona de ciències i la de lletres. Kosmopolis en estat pur.

Animals amb drets quasi humans

Segons WWF, cada any s’extingeixen entre deu mil i cinquanta mil espècies. Des del dodo, el primer animal que va ser extingit per l’home (i que Lewis Carroll va immortalitzar a Alícia al País de les Meravelles) fins al dofí baiji, possiblement extingit el 2006, la llista d’espècies animals desaparegudes a causa de l’activitat humana és lamentablement llarga. Però, si penséssim que els animals, com nosaltres, són éssers intel·ligents, i que també tenen el seu petit cor, potser seríem més conscients que mereixen més respecte.

En aquesta línia treballa el conservacionista i escriptor Carl Safina, el primer titular de la càtedra de Natura i Humanitat de la Universitat Stony Brook. Safina serà a Kosmopolis per parlar de les intel·ligències no humanes: de la mateixa manera que les plantes, els animals tenen una intel·ligència diferent de la nostra que els permet comunicar-se entre ells i amb el seu entorn. Però, si un jutge pot determinar que un orangutan és una persona no humana i que, per tant, té uns drets que s’han de respectar, què és el que ens fa humans a nosaltres?

Més enllà de la novel·la negra

Escandinàvia és el país de moda quan parlem de novel·la negra, però no tot són detectius envoltats de neu: Jo Nesbø, afamat creador del policia Harry Hole, és també l’autor del guió d’Occupied, una sèrie distòpica de la televisió noruega que planteja un futur on la producció d’oli i gas s’ha vist aturada i, davant la crisi energètica, Noruega es veu obligada a pactar una col·laboració amb Rússia que, de facto, és una ocupació de territori. Segons Vanity Fair, la història ja prediu la futura geopolítica de Donald Trump, el qual ha posat al capdavant de l’agència mediambiental dels Estats Units un negacionista del canvi climàtic.

I també en relació amb el canvi climàtic, l’habitual slam de Kosmopolis es convertirà en una competició de paraules inspirades en la natura, la Terra i els animals. Un GreenSlam que comptarà amb poetes nacionals i internacionals que ens oferiran una visió poètica –esperançadora o no– sobre el futur i el present del planeta.

Kosmopolis, doncs, torna a presentar un programa d’actualitat, que, sota el lema «Quan tot canvia», ens permetrà acostar-nos al repte més gran al qual ens enfrontem com a espècie: el futur del nostre planeta. I, com sempre, la literatura va per davant d’una realitat que, per a alguns, és encara una ficció.

Etiquetes