Set perles per descobrir a K19

Recordo aquell dia com si fos avui. La veu d’Ursula K. Le Guin se sentia nítida al teatre del CCCB. Ella anava explicant d’on sortien les seves històries, ens parlava dels seus mons fantàstics, dels seus éssers alienats, mentre Michael Chabon, Neil Gaiman i Margaret Atwood rememoraven els passatges dels seus llibres que els havien marcat més. La projecció d’Els mons d’Ursula K. Le Guin, el preciós documental d’Arwen Curry, va ser un dels moments més intensos de K19. Ian Watson, que va conèixer personalment l’autora, va ser qui va fer els honors, recordant com en va ser, d’avançada al seu temps, K. Le Guin. No solament perquè les seves històries parlessin del futur, sinó també perquè la seva pròpia filosofia, el seu feminisme, la seva crítica als totalitarismes van ser una revolució.

Vaig sortir impressionada de la projecció, sobretot per la manera com es connectava amb la xerrada d’aquell matí. Havia pogut assistir al col·loqui de Nick Srnicek i Helen Hester. Hester és una representat del col·lectiu Laboria Cuboniks, autores del Manifest Xenofeminista. Ah, què oportú és sentir parlar d’un feminisme racionalista, que abraça la tecnologia, antinaturalista i abolicionista de gènere, després d’haver sentit Ursula K. Le Guin. És curiós quantes coses compartien les transfeministes del 2015, data en què van publicar el manifest, amb els protagonistes de les seves històries fantàstiques! «El xenofeminisme aboleix el gènere», deia el manifest. «”Abolir el gènere és una manera d’enunciar l’ambició de construir una societat on les característiques acoblades actualment sota la rúbrica del gènere ja no construeixin una xarxa per a l’asimètrica operació del poder». En certa manera el que passava amb els éssers que habitaven la novel·la La mà esquerra de la foscor, que adquirien sexe masculí o femení i podien comportar-se com a homes o dones indistintament. I aquest abolir el gènere anirà més enllà fins a revolucionar el concepte del treball, tal i com la Hester es va dedicar a desgranar amb en Srnicek i les seves reflexions pròpies del marxisme contemporani.

Els robots que dialogaven amb els usuaris del Tinderbot de Libby Heaney també podien haver estat home o dona indistintament. Ho vaig descobrir en el Laboratori d’Històries, on vaig poder veure aquest experiment que barrejava literatura i tecnologia. Libby Heaney, física quàntica i artista, va escanejar L’amant de Lady Chatterley i va construir un bot que responia els usuaris de Tinder amb frases de Constance Chatterley. Tenint en compte que, quan es va publicar el llibre de D.H. Lawrence, el 1928, la Constance ja era una dona moderna, no em va estranyar que els homes que intentaven mantenir una conversa amb aquell robot no entenguessin res. Alguns ho van entendre i van contraatacar amb altres frases d’Oliver Mellors, l’amant, o de Clifford, el marit esguerrat, però no em va quedar clar si sabien que parlaven amb un robot. Potser aquesta era també la gràcia de l’experiment…

Recordo que després d’aquesta experiència vaig voler endinsar-me en el món de Kubrick. O, més ben dit, en el món de La resplendor. Acabava de llegir la novel·la de Stephen King i era un bon moment per revisitar la pel·lícula de la mà de qui l’havia analitzat més profundament. Simon Roy es va obsessionar amb el film quan el va veure per primera vegada amb sis anys, perquè li va despertar uns fantasmes que havien marcat tres generacions de la seva família. Per això va escriure Mi vida en rojo Kubrick, per, en certa manera, «psicoanalitzar-se». El seu assaig sobre la violència, la naturalesa del mal i la bogeria és un exemple del poder de l’art per entendre’s un mateix i tractar d’explicar-se. Roy, a més, va participar per partida doble a K19: d’una banda, va parlar sobre la seva obsessió per La resplendor; de l’altra, va dialogar amb Rodrigo Fresán i Laura Fernández sobre la filmografia de Kubrick, la seva genialitat i els relats que el van inspirar. Una xerrada amena a mig camí entre el cinema i la literatura. Just el que necessitava.

Recordo que vaig assistir també a dos espectacles d’allò més curiosos, dos d’aquells moments que només s’esdevenen una vegada. Dissabte al vespre, Blixa Bargeld va dur a terme una intensa actuació, a mig camí entre la performance, la lectura poètica i el concert. Fundador del grup de rock industrial i dadaista Einstürzende Neubautenque tocaven amb instruments fabricats per ells mateixos, Bargeld va aprofitar el seu pas per Barcelona per presentar el seu llibre Europa, una letanía i delectar-nos amb el seu Solo vocal performance.

Un parell de vespres abans vaig poder veure un espectacle que barrejava el teatre amb la lectura experimental. El 2011, Lluís Marco, Rosa Renom i Pere Arquillué van interpretar Copenhaguen, una obra de Michael Frayn que relatava la trobada entre Niels Bohr i Werner Heisenberg, durant la qual es va aturar la fabricació de la bomba atòmica per part del règim nazi. A K19 els mateixos actors van recitar fragments de l’obra alhora que es projectaven imatges de l’espectacle original, en un curiós joc de miralls entre el passat representat i el present recitat.

I la cloenda va arribar en forma de neoflamenc. El de María José Llergo, que amb una carrera que tot just començava a florir, estava cridada a ser una altra estrella de la nova cançó mediterrània. El seu concert va culminar amb una màgia especial la desena edició de Kosmopolis i va ser un avançament del que dos mesos més tard s’esdevindria al Primavera Sound.

Vaig veure més coses a K19: vaig sentir-hi diàlegs literaris, vaig provar jocs de realitat virtual, vaig assistir a una sessió de Poetry Slam, vaig veure pel·lícules i sèries… Però aquestes van ser les set perles de K19, les sessions que, temps després, recordo amb més orgull. Perquè ara puc dir: jo hi vaig ser, jo ho vaig veure a K19 abans que la gent en parlés.