Intel·ligències no humanes
Eva Rexach
09 de març 2017
Pensar que només els humans som éssers intel·ligents és erroni: hi ha altres formes d’intel·ligència que permeten als animals i les plantes habitar el món de manera diferent de com ho fem nosaltres. A Kosmopolis en parlarem amb ecologistes i experts en geobotànica i neurobiologia animal, i també descobrirem l’enorme potencial del nostre cervell.
El 2013, el vídeo d’un ximpanzé alliberat que s’abraçava a la seva cuidadora va fer la volta al món. No era la primera vegada que passava (la Wounda era el quinzè ximpanzé alliberat), però si es va fer viral va ser perquè el mico mostrava un comportament «humà», i perquè nosaltres ens hi podíem veure reconeguts i per això ens emocionava.
La cuidadora de la Wounda era Jane Goodall, potser la primatòloga més coneguda del món. Goodall és codirectora del projecte Non Human Rights, una institució creada el 2007 als Estats Units que té per objectiu que la llei dictamini que els animals no són «coses», sinó «persones» i, per tant, tenen drets que s’han de respectar. La fundació Animal in the Law (Stiftung für das Tier im Recht), amb seu a Zuric i fundada el 1995, treballa en la mateixa línia. I alguns casos ja han aconseguit el seu propòsit: al desembre del 2015, una jutge de Buenos Aires va atorgar aquesta categoria a l’orangutan Sandra, que vivia en captivitat des de feia vint anys al zoo de la capital argentina. El cas va establir un precedent que, per a aquesta associació i per a molts científics animalistes i defensors dels animals, és una gran victòria.
Un d’aquests científics és Carl Safina, doctor en Ecologia per la Universitat Rutgers, president fundador del Safina Center i primer titular de la càtedra de Natura i Humanitat de la Universitat Stony Brook, des d’on copresideix la junta directiva del Centre Alan Alda per a la Ciència i la Comunicació. Segons Safina, «no hi ha res que sigui singular als éssers humans» i, per tant, creure’ns superior a ells no és sinó un exemple de narcisisme. També és narcisista –o antropocèntric— pensar que els animals no es comuniquen entre ells, que actuen únicament per instint: que no parlin la nostra llengua «humana» no vol dir que no tinguin el seu propi llenguatge. Per això el seu llibre du per títol Mentes maravillosas. Lo que piensan y sienten los animales, i va encapçalat per una citació de Henry Beston, un dels pares del moviment conservacionista: «No hem de mesurar els animals en termes humans. Es mouen per un món més antic i més complet que el nostre, gaudeixen d’uns sentits ampliats que nosaltres hem perdut o que mai no vam adquirir, i es regeixen per unes veus que nosaltres mai no sentirem (…)».
Intel·ligències verdes
Hi ha un altre tipus d’intel·ligència més difícil de comprendre i de detectar. Si més no, és una intel·ligència que té a veure amb percepcions i no pas amb pensaments; una intel·ligència que permet que els éssers es puguin comunicar entre ells i amb la terra que habiten, entesa aquesta en el sentit literal del terme. Parlem de les plantes, dels arbres, dels altres habitants del planeta, que cremem, talem i arranquem com si fossin éssers inanimats. I sembla que no ho són tant.
Stefano Mancuso és un dels experts mundials en el camp de la neurobiologia vegetal, autor d’un llibre de títol prou eloqüent: Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal. Segons Mancuso, les plantes reaccionen al tacte, veuen la llum, assaboreixen les proteïnes dels insectes que capturen i els nutrients de la terra on estan plantades, i detecten les vibracions, com si escoltessin. Són éssers amb sentits i, per tant, sensibles. Per a aquest investigador, la intel·ligència és la capacitat per resoldre problemes, i les plantes en són expertes, ja que poden sobreviure en entorns insòlits. «Estem acostumats a considerar la intel·ligència en relació amb els éssers humans i amb els animals que s’assemblen a nosaltres. (…) Això no passa amb les plantes: no tenen cara, ni òrgans i els seus temps són molt diferents», explica Mancuso. «Per això ens costa identificar-les com a éssers intel·ligents.»
No obstant això, tots sabem que les plantes són imprescindibles per a la supervivència, i que és gràcies a elles que respirem i que el nostre món és habitable. D’això, en sap molt la geobiòloga Hope Jahren, autora de d’un llibre que ha obtingut elogioses crítiques: La memoria secreta de las hojas. Jahren no és només una gran experta en el món vegetal, sinó també una excel·lent escriptora capaç de descriure el so que fan les plantes mentre creixen i les peculiaritats d’algunes espècies. Alhora que recorda com va descobrir la seva passió per la botànica, denuncia situacions de sexisme en el món de la ciència, explica com n’és, de complicat, posar en marxa un laboratori amb pressupostos precaris o descriu els seus episodis de bipolaritat. Jahren uneix de manera magistral la ciència amb la vida, potser perquè la ciència és la seva vida, i per això és fascinant llegir-la i escoltar-la.
Intel·ligències extraordinàries
Mancuso, Safina i Jahren, doncs, explicaran a Kosmopolis que existeixen unes intel·ligències en molts casos superiors a la humana i un nivell de comunicació que sobrepassa les nostres habilitats. No obstant això, hi ha algunes persones que tenen unes capacitats que van més enllà del que és l’habitual en la resta d’humans. Parlem de persones que fan saltar pels aires la idea que tenim del cervell, perquè mostren del que és capaç aquest òrgan tan fascinant. Daniel Tammet és una d’aquestes persones. Diagnosticat amb autisme i amb la síndrome del savi, Tammet és sinestèsic i un prodigi de les matemàtiques. És capaç, entre altres coses, de recitar el número pi durant cinc hores o aprendre un idioma en una setmana, però sobretot és capaç d’explicar la bellesa que s’amaga rere les xifres. I també rere les lletres, doncs Tammet ha publicat cinc llibres i és un matemàtic que viu de la literatura. A Kosmopolis descobrirem algunes de les seves habilitats lingüístiques i numèriques de la mà d’un altre expert en lletres: Màrius Serra, en una conversa que ens permetrà acostar-nos a una ment que sembla no tenir límit.